És una exposició plena de preguntes i no sé si amb algunes respostes. I això és important ja que els treballs exposats, tenen la sana pretensió de donar respostes, ja sigui a una necessitat social, espacial, emotiva, etc. Segons el propi comissari “Els artistes plantegen si el paper de l’art té alguna possibilitat de relacionar-se en el context social”. Més preguntes. Llegim al programa de mà: “Es tracta d’un conjunt de propostes que integren tres components essencials: constitueixen pràctiques artístiques, promouen accions educatives i es despleguen, sense renunciar a una reflexió crítica política i social, en un territori o context espaial i temporal concret.” Certament, en propostes com les de Amasté Dinamik(tt)ak, (2006 – 2010) o Santiago Cirugeda Camiones, contenedores y colectivos, (2007-2010) hi ha una resposta concreta a un problema concret. Són processos de treball llargs, que es perllonguen en el temps i que mostren una coherència i constància remarcables.

A grans trets, es tracta d’un recull de documents, que en la seva presentació espacial es llegeixen com a un conjunt d’ instal·lacions artístiques. L’art està buscant un nou espai en el context social i el que es mostra no és pas un resultat sinó un procés. I aquí sorgeixen altres preguntes: Com mostrar l’art que no genera més que documents? L’antic debat de la cultura d’arxiu esdevé aquí evident. Tot plegat sembla formar part d’un arxiu que el comissari pot tenir al seu estudi. És potser això el que caldria mostrar? El recurs videogràfic intenta suplir la manca de corporeïtat de les peces però llavors estem davant d’un format també documental, una mena de 60minuts lowcost. Hom pot pensar que seria millor penjar els vídeos a la xarxa i veure’ls tranquil·lament des de casa. És, definitivament millor,  veure com els veïns del barri de Sant Antoni recollien uns posters fets per Jordi Canudas en la seva peça 1021 dies. Mercat i Memòria. Mercat de Sant Antoni, 2007-2009 que veure aquests cartells penjats de la paret del centre.

El treball de Josep-Maria Martín, Una casa digestiva para Lavapiés es basa en l’experiència de conviure en un pis pastera i és un interessant l’apropament que fa al col·lectiu d’immigrants. Però fent paral·lelismes amb el documental, la seva peça està entre un 30minuts i un 21 dias. Cal preguntar-se amb quines eines narratives i deontològiques els artistes s’endinsen en la vida d’unes persones amb dificultats, per acabar generant una peça on, com el mateix comissari diu, “és molt important el component estètic, que sempre es combina a parts iguals amb el component social”. Si l’art surt del seu territori natural, i no dic que em sembli erroni, haurà de començar a plantejar com s’enfronta a altres terrenys sovint relliscosos. D’altra banda si surt al carrer a fer preguntes i donar respostes caldria veure qui és l’usuari d’aquestes respostes. Josep-Maria Martín diu :“la pel·lícula es projecta en una terrassa del barri del raval, posant en relació el paral·lelisme existent entre aquest barri de Barcelona i el barri de Lavapies de Madrid”. No és una subtilesa excessiva per a persones amb una precarietat de mitjans evident?. O és que en realitat el joc està pensat per a nosaltres, els visitants de museus?.

Els treballs de Tanit Plana La terra promesa, 2010 i Laia Solé, Grada ZerO, 2009 i Terreny de joc, 2010, sobre el trasllat de l’Hospital de Sant Pau, han de ser valorats sota  paràmetres de Photopress o d’art?. Tanit Plana té plena consciència d’aquesta dualitat quan es presenta com “enviada especial a zones de conflictes personals, familiars, domèstics i íntims: visita les persones implicades, les estudia, les fotografia, les filma i en fa dibuixos del natural; després intenta explicar què ha vist i què ha sentit.”

En el conjunt, la peça del col·lectiu Democracia es desmarca de la resta, mostrant la historia d’un fracàs, el desmantellament d’una assentament de barraques a Madrid. Tanmateix l’estetificació i l’ús d’una iconografia entre el Latin King i la cultura Hip Hop genera un desajust que descol·loca a l’espectador. Democracia no intenten donar respostes només fan un recompte de baixes, no sabem si amb condescendència, ironia o complicitat. I és just la darrera peça amb el que hom surt de l’exposició amb una certa incomoditat que, a qui això escriu, li ha portat un parell de dies de sa neguit.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/catalitzadors--art--educaci----territori.html