Per primer cop el col·lectiu de dissenyadors londinenc OK Studio exposa a Barcelona. “En realitat és un grup molt heterogeni, compartim un espai i una certa manera de fer les coses però cadascun de nosaltres va fent el seu camí” explica Jordi Canudas, membre del grup. Jordi es Barceloní i que com la gran majoria, va conèixer a la resta estudiant en el màster de disseny de producte al Royal College of Art de Londres. L’espai del que parla és una antiga nau industrial amb un taller ben dotat d’eines. “El fet de tenir eines per a fer prototips a escala real, condiciona el nostre treball. De seguida que comencem un projecte ja estem provant coses al taller, potser teoritzem menys i actuem més”.

A la mostra retrospectiva hi ha des de peces des dels inicis del col·lectiu fins avui. Destaca la simplicitat de la majoria de treballs presentats que recorden al nostre disseny dels anys seixanta, mínim en recursos per necessitat, però intel·ligent en solucions. Tanmateix, hi ha alguna cosa diferent i és probablement que l’art cohabita amb els objectes de forma natural. Amb una actitud propera a l’artesania postindustrial podríem parlar d’un lowtech no pas naïf sinó militant. Més d’una vintena de peces, que son cadires, taules, làmpades o gerros però que alhora son alguna cosa més.

Marc Morró, responsable de l’espai on estem Otrascosas de Villarrosás, m’explica que el que pretenen no es tant sols exposar els treballs sinó crear relació amb els autors i que la majoria passaran per aquí durant l’exposició per conèixer autors locals i generar intercanvis. De fet, alguns d’ells ja han treballat per empreses de cosa nostra com Mathias Hahn amb la seva Scastling Lap per a l’empresa catalana Marcet.

En realitat, la pròpia galeria és un projecte peculiar. Vinculada a una agencia de publicitat, l’espai s’ha anat fent un lloc propi a l’avantaguarda de la ciutat, sempre tenint el disseny i l’experimentació com a línea de treball. I si es tracta d’experimentar, les peces de Jordi Canudas son les que generen més expectació. Ell les defineix com a màquines per a generar experiències. En una d’elles, un mecanisme fa girar unes peces de xocolata molt lentament i les fa passar per un focus d’alta intensitat. El focus desfà la xocolata sobre d’un vol que, ja desfeta, els assistents poden menjar amb fruites o galetes. Te molt de les màquines impossibles dels surrealistes i molt de la coneguda peça The Way Things Go de la parella d’artistes Peter Fischli and David Weiss. Però també te alguna cosa de física recreativa i de joc comunitari.   

A la mostra també trobem treballs d’amics que si be no formen part de l’Ok Studio comparteixen una manera de fer. “ Es una forma de dissenyar amb les mans, tocant matèria”. Jo el que veig es que sota una aparença de modèstia, d’austeritat formal i material hi ha una exquisidesa d’acabats. Podríem dir que partir del povera arriben a fer orfebreria objectual.

Potser l’exposició pateix del síndrome del Showroom. Una peces sorgides d’un taller amb un component de prototip i d’experimentació se’ns mostren com a productes acabats, nets i preparats per a vendre’s. Crec que mostrar part del procés, maquetes de treball, proves rebutjades, esbossos i retalls ajudaria a entendre l’origen de les peces i el seu caràcter. Probablement, per preu i prestacions no podran competir amb productes manufacturats per grans empreses però si s’introdueix un nou concepte artesanal contemporani podria crear un vincle entre autor i usuari molt necessari.

Una altra cosa és la barreja de nacionalitats amb Londres com a punt d’encontre. Des d’Israel al Japó passant per el nostre país. Afortunadament, comença a ser habitual que els nostres dissenyadors participin en projectes internacionals de forma natural. Crec que es una possible via per a recuperar una dinamisme que Barcelona va tenir fa uns anys i que ara sembla un xic adormit i espais com Otrascosas de Villarrosás contribueixen a connectar-nos a una xarxa no oficial del panorama internacional. I aquestes peces coincideixen en una línea de treball que opta pel valor d’us del objectes sense caure amb extravagàncies que durant uns anys va ser la imatge del disseny però tenint un clar anhel de cercar la bellesa. Al mateix temps, la austeritat no amaga una pretensió narrativa molt continguda però evident. Ja superat l’etern debat art-disseny aquests creadors treballen còmodes en la seva frontera sense pretensions però amb contundència formal i conceptual.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/disseny/article/ok-studio---friends-a-bcn.html