Mariano Fortuny Madrazo (Granada, 1871 -Venècia, 1949) va ser dissenyador, escenògraf, pintor, fotògraf, inventor i empresari. Tot i que a cavall dels segles XIX i XX, podríem parlar d’un home del Renaixement, no en va, li deien “el petit Leonardo”. Però, per sobre de tot, va ser un creador visionari, com comenta el comissari de l’exposició, Claudio Zulian: “Fortuny va ser el que després s’ha anomenat un dissenyador. Avançat al seu temps, es va ocupar de dissenyar vestits, teles, cortines, llums, però també va ser un importantissim escenògraf (va inventar l’ús del dímer en teatre, la taula de llums, el ciclorama i moltes altres coses) i un esplèndid fotògraf. Va ser, a més, empresari i va dissenyar les màquines per produir alguns dels seus teixits”.

De tot l’univers de Fortuny, però, Zulian s’ha centrat en la influència oriental present en el treball del creador. “La seva producció ens introdueix en la història apassionant, i sovint tergiversada, dels intercanvis culturals entre Orient i Occident dels últims dos segles”. A través de les seves làmpades, teixits i vestits, podem rastrejar les empremtes d’una llarga fascinació per Orient que es va estendre per Europa. “Fortuny hereta l’imaginari oriental del seu pare, el pintor Marià Fortuny, que li deixà, entre altres coses, una col·lecció d’objectes i de teixits orientals. Fortuny, però, no viatja a Orient fins a molt gran i el seu orientalisme es nodreix més aviat de la seva col·lecció i de les exposicions colonials, dels museus i dels mercats europeus que freqüenta. És una situació molt pròpia de la seva generació. Orient li suggereix també que aquests dissenys poden no ser efímers, no hi ha ‘moda’ a l’Orient”, explica Zulian.
Tanmateix, l’exposició fa una aposta tecnològica i, de fet. no podrem veure objectes físics, sinó una sèrie d’interfícies virtuals i projeccions multimèdia per endinsar-nos en el món màgic de Fortuny. L’exposició, basada enterament en materials audiovisuals, consta d’una sèrie de peces i d’un documental, i aporta una visió singular. El discurs discorrerà segons una geografia que marca tant el recorregut perla història de les relacions entre Orient i Occident com el periple de les làmpades, els teixits i altres objectes, i la vida del seu creador.

Amb paraules del seu comissari: “Exposició i documental se centren en l’orientalisme de Fortuny. Em va semblar particularment interessant ja que, a través de Fortuny, espot recórrer gairebé tota la història de l’orientalisme europeu fins a arribar a l’actualitat”. És especialment curiós veure el viatge d’anada i de tornada de les referències del món àrab. Si abans era Europa la que es fascinava amb l’Orient, ara és el mateix Orient qui es queda embadalit amb el passat idealitzat que els europeus van fer de la seva cultura a principis del segle XX. “Avui els llums de Fortuny es venen a Dubai, per exemple, per donar un aspecte ‘oriental’. L’orientalisme europeu i en general occidental s’ha aclimatat a l’Orient real contemporani com un tret d’identitat –imaginari-, però com tots els trets identitaris. Em va semblar un procés extremadament simptomàtic de la globalització”.
Un altre aspecte interessant és la recuperació de la figura de Fortuny. A mesura que van passant els anys, la seva obra va cobrant valor. Però el seu formalisme, barroquisme i romanticisme orientalitzat no sempre han estat valorats. I en bona mesura, com va afirmar Oscar Tusquets en la inauguració de la mostra de Fortuny a la Pedrera, aquest mateix any, la responsabilitat d’aquest oblit va ser del racionalisme i de l’escola de la Bauhaus. Seguint la consigna d’Adolf Loos “ornament i delicte”, la modernitat va defenestrar tot gest ornamental i amb la crema general també es va incloure Fortuny, malgrat que els seus invents i les troballes industrials són clarament funcionals. “L’obra de Fortuny va ser rescatada per la postmodernitat. L’eclecticisme, el retorn a una certa mirada històrica, la fi del predomini de la línia recta i del funcional, van ser tots elements d’un clima cultural que va afavorir una nova apreciació del seu treball”, diu Zulian.

En tot cas, el muntatge esdevé escenogràfic i teatral, i busca ser un espai d’informació però alhora genera una experiència al visitant, de forma coherent amb el mateix Fortuny. El  creador espanyol, venecià d’adopció treballar en escenografia teatral, d’on va derivar cap a la il·luminació i la moda, En el cas dels llums és força evident. “Els seus llums tenen molt en compte les seves experiències teatrals —diu Zulian—, però estan perfectament adaptats al seu ús domèstic. Fortuny pertany a la generació que veu generalitzar l’ús de la llum elèctrica a les ciutats, a les cases i als teatres. Els seus llums són una de les primeres respostes a la presència de les bombetes elèctriques a l’interior domèstic. Al revés de les velles fonts d’il·luminació com el gas, les bombetes estaven penjades del sostre o d’un peu i expandien la seva llum cap avall. Fortuny dóna una resposta original i creativa a la necessitat de crear una pantalla que suavitzi i difongui la llum de la bombeta”.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/disseny/article/fortuny-i-la-llantia-meravellosa.html