Anthony Dunne i Fiona Raby, amb el seu estudi Dunne & Raby, són uns dels pioners en aquest camp i són tota una referència al respecte. Ens diuen: «El disseny actual s'ocupa principalment de les activitats comercials i de màrqueting, però podria operar a un nivell més intel·lectual. Podria col·locar nous desenvolupaments tecnològics dins de situacions quotidianes imaginàries però creïbles que ens permetrien debatre les implicacions dels diferents futurs tecnològics abans que passin».

El disseny especulatiu, en tant que disseny, utilitza el seu llenguatge i eines, és a dir, processos, principis, tècniques i mètodes del disseny per mirar al futur i plantejar preguntes. A més, el disseny especulatiu és un disseny centrat en les persones, ja que s'enfoca principalment en elles i, concretament, en l'impacte social futur de l'actual desenvolupament de productes. I té una mirada crítica sobre el tecnooptimisme que percep els avenços tecnològics com a solució als nostres problemes. No neguen el seu potencial, però intenta analitzar els efectes que poden tenir sobre la ciutadania.

El disseny especulatiu és disseny crític perquè cerca desafiar suposicions, preconcepcions i opinions sobre el paper que tenen els productes a la vida quotidiana de les persones. És un disseny que qüestiona l'statu quo i que trasllada el pensament crític a la materialitat, al disseny de productes. Per això em sembla una bona eina a l'hora de plantejar escenaris de futur no tant per fer-los possibles –de fet a vegades es plantegen escenaris poc desitjables– sinó per testar, provar, experimentar alguns efectes d'aquests possibles futurs i obrir un debat sobre ells.

Els tres projectes aborden futurs partir de la relació humà-natura trencant en tots els casos apriorismes sobre una posició antropocèntrica. No dibuixen futurs utòpics, però tampoc cauen en la distopia hegemònica amb la qual ens porten bombardejant en les darreres dècades. Tot plegat forma part de la recerca que he fet per al meu llibre "Neutopies. Noves utopies i disseny de futurs" que es presentarà al novembre i sortirà a principis de l'any 2023. 

A green Jade lake, de l'Institut d'Estudis Postnaturals

Exposició a Centro Centro de l'Institut d'Estudis Postnaturals, un grup de recerca fundat a Madrid i amb una activa agenda al voltant del disseny prospectiu amb una perspectiva multidisciplinària i fugint de posicions hegemòniques.

Aquesta exposició parteix de la premissa que el concepte "natural" ha estat superat àmpliament pels efectes globals de l'acció humana. A partir d'aquell moment, la barrera natural i artificial s'esborra generant una nova idea d'ecologia. En una situació de fragilitat ecològica com l'actual, cal repensar les relacions i els fluxos que s'estableixen entre els humans, els ecosistemes i els seus entorns, considerant les noves complexitats que existeixen entre allò natural i allò artificial per establir espais d'interdependència i corresponsabilitat.

L'exposició va reunir experiència, ficció, treball artístic i investigació per permetre'ns explorar noves maneres d'interactuar amb el planeta. Tractant diferents temes, com ara la convivència, la botànica, les polítiques territorials i l'estètica associada a la representació de la natura, l'exposició es va entendre com una constel·lació que crea universos oberts i transformadors. Aquesta invitació a reflexionar sobre l'acció humana al món pretenia apropar-nos a l'ecologia des de diferents perspectives i augmentar la nostra curiositat per les històries que s'amaguen darrere de l'art i la cultura.

Es tracta d'un nou marc de pensament on la tecnologia no és el contrari a la natura sinó una interfície amb què operar en entorns i ecosistemes complexos, recolzant-se en autores com Donna Haraway i Ursula K. Le Guin per plantejar noves maneres de mirar cap al futur de les relacions multiespècies des d'un territori híbrid entre la ciència, el disseny, l'art, la tecnologia i l'ecologia.

Refuge for Resurgence, de Superflux

Superflux, estudi especialitzat en el disseny especulatiu, ubicat a Londres, va proposar a la Biennal d'Arquitectura de Venècia del 2021 una peça de disseny especulatiu sobre un futur postcol·lapse global.

Després d'haver sobreviscut al canvi brusc (el temut col·lapse) el planeta Terra ha transitat cap a una era de clima precari. En aquest context, lluny de fer propostes distòpiques Superflux reuneix a una comunitat multiespècie en mig de les ruïnes de la modernitat per trobar noves maneres de conviure.

La idea és trobar marcs mentals per explorar formes de treballar junts per tallar un nou món a partir de les restes del vell. Treballant junts per forjar formes duradores de compartir i de supervivència. Treballant junts per reviure aquesta Terra, abans un lloc d'ordre i control. El primer és desplaçar el centre antropocèntric per aplegar humans, animals, ocells, plantes, molsa i fongs, al voltant d'una esperança compartida en el ressorgiment de la vida ja no sota el control humà sinó en simbiosi amb altres éssers vius.

Refuge for Resurgence es presenta com una mena de banquet multiespècie amb guineus, rates, vespes, coloms, vaques, humans adults i nens, senglars, serps, castors, llops, corbs i bolets. L'escena deixa al descobert una conversa entre la paràlisi de la por i l'audàcia de l'esperança. Es desenvolupen plats i estris de menjar al voltant d'una taula on sospitem que no tots els que hi seuran seran humans i potser no tots en sortiran vius. No és un futur ideal, idíl·lic, però potser l'únic possible sobre el qual construir futurs compartits.

Planet City, de Liam Young

Liam Young és un dels noms que més ha sonat en aquests darrers anys. Australià d'origen, és considerat un dels arquitectes i dissenyadors especulatius més influents. En part és per la forma que té d'exposar les seves idees, a partir de pel·lícules, curtmetratges, sèries, etc. on es barreja animació, realitat augmentada, dades, renders, i també imatges reals d'entorns actuals.

Planet City és un monumental treball del qual ell anomena "dramatització de dades". La visualització de dades, coneguda com a infografia, consisteix a representar de manera gràfica grans quantitats d'informació per fer-los llegibles i comprensibles per al gran públic. És un dels camps que més ha evolucionat dins del disseny gràfic. Young va un pas més enllà, que consisteix a presentar les dades amb narratives cinematogràfiques i peces audiovisuals capaços de transmetre emocions, "de manera que la gent pugui començar a connectar amb aquestes idees".

En aquest cas planteja què passaria si construïm (amb els materials extrets de la desconstrucció de totes les ciutats actuals) una megalòpolis per a tota la humanitat, deixant la resta del territori sense ocupar perquè la naturalesa pugui recuperar-se i tornar a nodrir la terra i netejar l'aire.

La base del disseny especulatiu aquí és imaginar aquesta ciutat planetària i com es gestionaria una mena de Torre de Babel contemporània. Liam Young diu que és més una provocació que no pas un projecte futurible. Una de les coses interessants és que es basa en tecnologies actuals fent que aquestes tinguin un creixement i modernització accelerat darrere de sistemes més eficients i ecològics on, per exemple, es canvia el liti per l'hidrogen per generar bateries.

Una sola ciutat, molt densa, que ocuparia una superfície equivalent al 0,02% del planeta. D'entrada, és tan impensable que ens situa en un escenari on ni tan sols només som capaços d'imaginar els problemes als quals s'enfrontaria una urbs així, que a més pretén autoabastir-se sense extreure de la resta del planeta els recursos i aliments per fer-la viable. Aquí l'important no és si Planet City és viable, fins i tot si és desitjable. El més interessant és que podem aprendre d'aquesta projecció de futur, que, malgrat semblar una distopia, es planteja com un escenari d'èxit, ja que aconsegueix que la raça humana sobrevisqui al gran col·lapse.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/disseny/article/abans--tot-aix---era-camp.html