_{Claret Serrahima, Oscar Guayabero. Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 40. Dimarts, 18 de novembre del 2008}

Xarxa de cultura.
Que s’obri un centre d’art contemporani és per si mateix una bona notícia per a la cultura. Si és en una ciutat com Girona,amb una notable activitat cultural però mancada d’un centre públic de referència, encara molt millor. Bòlit, Centre de Cultura Contemporània de Girona, ha iniciat la seva activitat amb l’exposició En construcció.

Xarxa de centres de producció.
Bòlit s’ha de sumar a Hangar i Can Xalant coma centres de producció. Una xarxa necessària i esperem que en expansió en un país on la pressió immobiliària sobre el territori ha estat tan
intensa i on per tant trobar espais per a la producció artística suposa un cost força alt. Al mateix temps, la cultura de l’exhibició ha situat la producció en un segon pla quan precisament estem just en el moment en què cal donar més suport als artistes.

Xarxa de centres d’art.
La Panera des de Lleida, tot just ara a Vic, sembla que també aviat a Tarragona, Reus i Olot des de fa uns dies i Bòlit a Girona són la llavor d’una xarxa de centres d’exhibició. Aquests centres, fets en col•laboració entre la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments pertinents, poden començar a dibuixar una xarxa que vertebri finalment el país respecte a l’art contemporani. Evidentment, cadascun tindrà les seves característiques particulars per donar resposta a les seves necessitats locals, però alhora poden generar una interessant dinàmica de flux d’informació, col•laboració, intercanvis i itineràncies que donin lloc a un nou escenari.

Xarxa de serveis.
Sembla que s’hauria de pensar una estratègia conjunta per millorar sobretot la visibilitat dels diferents centres als seus entorns directes i també al conjunt del país. Ens ha sorprès no trobar un espai a la web del departament de Cultura on es visualitzi aquest projecte i on es pugui connectar amb els diferents centres. Sense caure en centralismes, potser el trio format pel Macba, el CCCB i el CASM hauria d’impulsar un ens que coordinés, assessorés i donés suport als centres locals. Només així es poden crear projectes ambiciosos entre tots ells i rendibilitzar els esforços particulars. En temes com la comunicació i difusió dels centres cal treballar plegats. Posicionar els diferents centres en l’imaginari col•lectiu, col•locar en el mapa de les opcions culturals dels usuaris els nous espais a partir de la seva presència al mitjans, és imprescindible si ens prenem seriosament l’art contemporani; seria bo tenir un pla conjunt per tal de crear sinergies que augmentessin exponencialment les accions concretes.

Una xarxa i un Niu
Anem fins a Girona per conèixer Bòlit, Centre de Cultura Contemporània, i la seva directora Rosa Pera. L'inici d'aquest centre recau en la iniciativa de l'Ajuntament de Girona i la Generalitat de Catalunya amb el patrocini de Caixa de Catalunya. Ara que tanta polèmica hi ha en les designacions dels directors de centres públics d'art li preguntem pel seu cas. "Va ser a través d'un concurs públic, amb un jurat mixt entre representants de les institucions i experts independents. Jo sé que han triat un projecte i la meva proposta aprovada és la base dels indicatius amb què es valorarà la meva feina. Això em fa estar molt tranquil•la, perquè tenim un llibre de ruta", explica.
Som en un palauet neoclàssic a la Rambla de Girona, però no és aquest l'espai definitiu del Bòlit, un edifici de nova planta als terrenys d'unes antigues casernes, encara per dissenyar. "Aquest entrebanc ha estat una sort, ja que no s'ha caigut en l'error de generar un centre i esperar que la gent s'hi apropés, sinó que s'ha sortit al carrer a cercar el públic", raona. Rosa Pera ens fa un resum de les seves línies de treball. "És un centre no només dedicat a l'exhibició sinó també a la producció i a la recerca. Volem establir xarxa amb altres centres de la ciutat. Els centres s'han de fer en funció del context on es troben i a Girona hi ha molta activitat".
L'exposició inaugural s'anomena En construcció, en referència a la construcció d'un espai però també a la construcció d'un discurs. En la selecció es veu una manca de complexos sobre els límits de l'art. Hi trobem arquitectura, videoinstal•lacions, un cicle de cinema documental, una pel•lícula feta de retalls de filmacions domèstiques de l'Empordà i un treball sobre bases de dades. Però el que més crida l'atenció és la instal•lació Niu, de Santiago Cirugeda, al sostre del palauet. Aquesta peça no és tan sols un experiment sobre els límits entre el que és privat i el que és públic, sinó que alhora serà residència d'artistes. "Hem d'explicar què és un centre d'art, sense un edifici com a icona. Niu ha estat una bona manera d'iniciar una conversa entre el centre i la ciutat. Ja sigui perquè no els agradava o per curiositat, s'hi han apropat i els hem pogut explicar què és Bòlit".
Creuem el casc antic fins a arribar a la capella de Sant Nicolau per veure el treball de Jordi Mitjà i Michelle Teran, mentre comentem la notícia que la Generalitat té la voluntat de generar centres de creació, producció i exhibició arreu del territori. Per tant, cal pensar en xarxa. "No és tant itinerar, que també pot passar, com compartir informació i sobretot potenciar idees. Si tots els centres tenim recursos limitats, la millor manera d'ampliar les possibilitats és treballar en xarxa", diu Pera. L'altra bona notícia és que potser estem a l'inici d'una nova etapa amb l'aparició de centres de producció cultural. Durant anys s'ha cregut que fent museus es resolia el problema de la cultura. Era igual si el museu era de càntirs, castanyes o castellers: el cas era tenir-lo. Algú va dir que un museu és com un mausoleu, però si no apostem per la producció poden arribar a ser cementiris sense ningú a qui vetllar. Producció és futur, exhibir és passat, sembla que ho comencem a entendre.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/una-xarxa-i-un-niu.html