Som a Ceret. Hem visitat al Museu d'Art Modern de Ceret l'exposició Rocanrolorama, de Pascal Comelade, amb tot el seu univers d'instruments de joguina, de rock i de còmic. Després fem una xerrada amb ell per saber com es viu la cultura des d'aquesta banda de la frontera. El primer que Comelade ens diu es que ell no és representatiu de res, sinó un simple observador de la realitat del Rosselló i la Catalunya Nord i sobretot ens diu: "No sóc un actor cultural".

Intentem fer una ullada al passat. "Durant bona part del segle XX no ha existit gairebé cap relació amb Catalunya, ni cultural, ni econòmica, ni política. Potser el moment cultural més interessant del Rosselló del darrer mig segle va ser quan es va apropar a la Nova Cançó. Els joves que es trobaven en aquell moviment estaven influenciats per les idees del Maig del 68. Marcat pel catalanisme antifranquista, neix el que es coneix com a moviment català: Universitat Catalana d'Estiu, el Grup Guillem de Cabestany, escoles catalanes, etc.". Tanmateix, no pensem en similituds nacionalistes, ja que França té un marcat caràcter centralista, "aquí es parla de regionalisme, com Occitània o la Bretanya, no pas d'identitat nacional". Pascal ens diu que és una lectura de curta volada que sempre entén la cultura pròpia com una cosa minoritària: "Quan em diuen que la cultura catalana és minoritària, els dic que mirin internet, de minoritària res".

Coincidim que sovint aquests assumptes identitaris es veuen com un problema per als Estats quan no hauria de ser així. "Una realitat no és un problema. En termes culturals la realitat catalana als anys 20, per exemple, és clarament d'avantguarda com ho era França, Alemanya o Anglaterra; és això el que va creant identitat". Comencem a entendre que el seu no és un nacionalisme de bandera. La idea de Catalunya no li interessa si no és perquè el fascina i admira la nostra potència cultural, des de Papasseit i Foix fins a Pau Riba i Enric Casasses, i fa la impressió que la valora més que nosaltres mateixos.

Al contrari, sembla que els ajuts de Catalunya per donar suport a la catalanitat del Rosselló van més per aspectes simbòlics. Concretament, s'ha assignat una subvenció a l'equip de rugbi USAP, campió de la passada Lliga francesa, perquè porti la senyera a la seva samarreta. "Jo vull un Josep Pla del Rosselló i no un sentiment nacional que depengui de resultats esportius". Ens explica com la toponímia o els cognoms s'han anat afrancesant perdent el referent català i que sembla que a ningú el preocupi. "Si perdem els noms del paisatge és més greu que un cartell, és l'imaginari el que es perd". Ens deixa clar que pot renunciar a les banderes però no al paisatge: "Jo necessito veure el Canigó". Aquesta estreta relació amb el territori l'ha fet coincidir sovint amb Perejaume, amb qui ha col·laborat diverses vegades.

A les programacions culturals dels pobles i centres culturals, potser amb l'excepció del Museu d'Art Modern de Ceret, la presència de la cultura catalana és inexistent, però a les botigues és omnipresent la denominació especialités catalanes. "A les festes majors no hi ha cap grup català, però la gent porta la senyera a les enganxines dels cotxes. Jo vaig portar fa un temps Miquel Poveda, Miquel Gil i Pau Riba. Van venir quatre gats". Ell, però, sembla anar a contracorrent: "Les meves capitals culturals van ser primer Puigcerdà, després Figueres i ara Barcelona, però per a gairebé tots els intel·lectuals i creadors d'aquí l'única referència és París". La nostra ciutat li ha retornat el seu interès convertint-lo en una referència de culte, des de les seves actuacions al Lem, sempre exitoses, fins a convertir-se en padrí intel·lectual de grups com Cabo San Roque o de forma menys evident fins i tot de Manel. "Portem uns anys de retorn a l'autoria acústica i hi ha gent que buscant referents m'ha trobat a mi, que porto 30 anys fent-ho".

Les excepcions podrien ser Jordi Pere Cerdà, Patrick Gifreu i Ràdio Arrels, les escoles catalanes, Òmnium Cultural i les colles sardanistes, però són més exòtiques que altra cosa. Comelade ens diu que potser iniciatives com l'anomenada Escena Catalana Transfronterera, intentant crear lligams entre Perpinyà i Salt-Girona, poden ajudar a canviar aquesta situació.

Li preguntem si el seu interès per la sardana té un origen reivindicatiu o cultural. "Per mi la sardana no és música popular, en primer lloc perquè te partitura, no és de tradició oral i després perquè hi ha autors de sardanes molt contemporanis, d'avantguarda. És cert que com a fenomen es pot llegir en clau folklòrica, però el seu interès musical va més enllà". Ens confessa que la Catalunya que li interessa és la surrealista, la de la rauxa, la de Sisa i Brossa, la de Biel Mesquida i Albert Pla. "Quan em van convidar a tocar Els segadors davant del president de la Generalitat amb un pianet de joguina i l'escolania de Montserrat, vaig pensar: aquest és el país que m'agrada".

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/un-pa--s-inivisible.html