_{Claret Serrahima, Oscar Guayabero (dimarts, 8 de gener de 2008)}

El que ara llegiu no és pròpiament una entrevista, és una conversa amb el nou director del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS) i director sortint del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), Manuel Borja-Villel. No en sabem, de fer entrevistes, però sí que ens agrada conversar.

C.S. Ens interessa parlar més del que passarà que del que ha passat. Però en tot cas, ¿per què ara?
En els deu anys que porto al capdavant del Macba, hem creat un equip que funcionamolt bé, el pressupost s’ha triplicat, s’ha guanyat espai i hem aconseguit que tingui una identitat. Si havia de deixar-lo, ara era el moment.

O.G. En realitat és ara quan tenia més llibertat. Què l’ha fet decidir?
És un tema d’escala. El Reina Sofia té unamida com el Pompidou, el MoMA, la Tate i pocs més. Aquest estiu em van oferir portar el Museu Hirshhorn deWashington i ho vaig rebutjar perquè té una mida similar al Macba i emvenia de gust fer un canvi d’escala.

C.S. Però un té la impressió que les estructures tan grans són lentes de reflexos, difícils de canviar. I alhora, les circumstàncies de Madrid també semblen poc flexibles.
El mateix em van dir quan vaig tornar dels EUA per agafar la Fundació Tàpies i, més tard, quan vaig entrar al Macba. Suposo que es tracta de tenir un projecte que te’l creguis. És cert que l’ecosistema polític a Madrid és dur… Aquí som més florentins, per bé o per mal.

O.G. De fet han canviat el càrrec: no serà director sinó executiu d’alta direcció. A banda que sona a multinacional, suposa pèrdua d’independència?
Al contrari, els directors són càrrecs polítics. El càrrec que tindré serà tècnic de responsabilitat intel·lectual. El que jo vaig presentar és un projecte i això és el que han escollit. El mateix ministre se’n va assabentar poc abans que jo, precisament perquè no és un càrrec polític.

C.S. I el Macba com queda? En primer lloc, com ha plantejar la transició?
Per força haurà de ser àgil perquè un cop saps que marxes el teu cap està ja en el nou projecte. Suposo que el millor que es podria fer és nomenar un responsable de transició. Òbviament, els compromisos amb artistes es mantindran.

O.G. En tot cas, el proper director no serà anomenat per vostè ni pel patronat?
S’ha de fer un concurs internacional amb un jurat independent, però cal afinarmolt be l’encàrrec. Si estem d’acord que el Macba té una identitat, no es tracta de petrificarla però sí de respectar la feina feta. Així com al concurs del Reina Sofia es cercava un projecte de forta personalitat, aquí caldria demanar com es pot projectar en el futur el model actual. Potser d’aquí a deu anys costarà de reconèixer, però hi serà en els fonaments.

C.S. Pel que diu, podríem pensar que el projecte Macba ja està acabat, que cal un director gestor o un continuista, cosa que seria un error.

Cap institució està feta completament, però és un projecte consolidat. A més, un director d’un museu no pot ser mai un gestor. Però si algú ve amb la idea d’un museu eclèctic podria tirar per terra la feina feta durant anys.

O.G. Potser algú tindrà la temptació de pensar que ara que marxa és el moment d’aconseguir entrar en la col·lecció.
Caure en això seria caure en l’error del gremialisme mal entès. Un país creix quan hi ha elements de diàleg i d’obertura de camins, no quan fa recompte del personal local.

C.S. I tampoc pot convertir-se en una eina al servei d’una identitat nacional…
Els neguits identitaris en el sentit tradicional creen identitat en contra de l’altre. I a més, ¿on es pot trencar millor amb aquesta idea de centre i perifèria que a Madrid, que al Museu Nacional?
Puc ser tan català aquí com a Madrid.

O.G. Un cop agafi el pont aeri, quins són els principals reptes?
A la pàgina web del Reina Sofia es parla de la pinacoteca: és un lapsus molt simptomàtic. La col·lecció del Reina es historicista, canònica, impedeix lectures creuades. Alhora, em permetrà treballar amb les avantguardes històriques que al Macba no entraven per àmbit temporal.

C.S. Espero que no canviï la seva línia de treball.
Tots estem en el que diu Wallerstein Sistema Mundo: vivim en un món on l’individu es bàsicament consumidor, un món que fa difícil reconèixer-nos com a subjectes polítics. En aquest panorama, intento reconèixer algunes narratives que m’ajudin a situar-me. I això no canvia per canviar de ciutat. És molt difícil tenir una veu pròpia, però cal intentar-ho. Ho he fet al Macba i ho faré al Reina Sofia. Dit això, els problemes del Reina Sofia són molt diferents.

O.G. Sovint parla de treballar en xarxa. Des d’un àmbit estatal li serà més fàcil?
Sempre he pensat que el Macba estava massa sol. Ara des del Reina Sofia podrem elaborar un diàleg. La xarxa serveix per retroalimentar-se amb confrontacions intel·lectualment enriquidores, no per coordinar-se tècnicament: tu fins aquí i jo a partir d’aquí. M’agraden les superposicions perquè les lectures sempre són diferents i d’aquestes diferències se’n treu discurs.

C.S. No creu que s’haurienbd’ampliar públics amb exposicions –no totes evidentment– més properes al gran públic.
Deia un general nord-vietnamita que cadametre guanyat és un metre de pèrdua d’intensitat. No sempre es tracta de guanyar quantitats. No podem perdre de vista que som institucions públiques i que, com a tals, som custodis d’un llegat i d’un patrimoni. Un servei públic de veritat no és donar entreteniment sinó generar coneixement.

O.G. En la seva posició, ja deslliurat de la responsabilitat del Macba, com dibuixaria el mapa d’institucions artístiques a la nostra ciutat?
Subjectivament, parlant com a ciutadà i no des de cap càrrec, crec que cal una xarxa i que cadascú ha de donar el servei en allò que pot fer millor. El Museu Nacional d’Art de Catalunya és un museu noucentista, però té una validesa i podria continuar fins al segle XX. El Macba, que s’ha centrat en la postmodernitat –a falta d’un terme millor, fem servir aquest–, cal seguir ampliant aquest concepte. I quant al Centre d’Art Santa Mònica, hauria de ser una Kuntshalle. I entre tots crear discursos, potser contraposats, però que s’enriqueixin els uns als altres.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/on-millor-que-a-madrid-per-trencar-amb-la-idea-de-centre-i-perif--ria-.html