Un cafè, si us plau. El monocultiu de segons quines zones de Barcelona està portant a la desaparició de comerços. Es podrà dir que les dinàmiques de la ciutat són les que dicten la vida dels comerços, i és cert. Però també ho és que una normativa, uns incentius municipals o un deixar fer poder fer escorar un carrer o un barri cap a un sol tipusde comerç: ja siguin súpers pakistanesos, botigues de mòbils de dubtós origen, tendes de souvenirs o bars de tapes prefabricades. I els que pateixen més són els bars, els cafès, les terrasses, etc. És curiós que
hempassatde ser una ciutat industrial a una ciutat de serveis, però pel camí hem perdut els llocs on històricament s’han fet tertúlies.

El conegut i entranyable bar Pastís, allà on la Rambla perd el seu nom, està a punt de tancar. Un contenciós entre Ajuntament i propietari ha dut aquest a posar el local en traspàs. Sembla
que el bar més tranquil de la zona molesta.
Fa un temps, quan es va iniciar la pressió sobre els bars sorollosos, van tancar l’Atellier, potser l’únic lloc de la rambla del Raval que no feia soroll. També van tancar La Paloma. Alguns intel·lectuals van confondre la solidaritat amb un lloc de cultura amb uns propietaris preocupats només per fer calaix, però el resultat va ser la pèrdua d’un altre espai emblemàtic.
L’estiu passat, la cocteleria Boadas va haver de negar l’entrada als que duien calça curta i xancletes per evitar ser una mena de pub anglès. S’ha arribat a dir que era elitisme, probablement per part d’aquells que les Rambles les trepitgen només per Sant Jordi. El perill de desdibuixar un lloc en què els còctels són preàmbul de conversa és evident.
Més enllà de la pèrdua d’una botiga o altra, el resultat és una pèrdua de diversitat comercial que
acostuma a suposar una baixada de qualitat de vida per a aquells que hi viuen. Hi ha persones grans que han de recórrer llargues distàncies per trobar una botiga de queviures que no sigui dedelicatessen, un forn o una peixateria. Fa uns anys es va endegar una campanya, pagada per una entitat bancària, que deia Al barri hi ha de tot; doncs bé, ara, a la majoria dels barris del centre de la ciutat, seria impossible repetir-la i que fos mínimament creïble. La funció del casino, que tot poble té o tenia, va més enllà de servir cafè, cigalons o vi de la casa a gots. Són llocs de socialització i tenen importància capital per conèixer les dinàmiques locals. Es podrà dir que això no és part de la cultura, però en una societat comercial com la nostra l’afirmació seria, simés no, discutible.

Mestre, un altre cafè

Bona part de la cultura de les ciutats europees s’ha desenvolupat als cafès i els bars. Les
avantguardes deuen tant omés als cafès de París, als cabarets de Berlín i a les terrasses de Viena que als manifestos, les acadèmies i les exposicions.

Els 4Gats va ser cau i raser per als modernistes. Qui hi vagi avui no s’ho creurà, però Ramon Casas va ser uns dels seus fundadors. Ja fa temps que vam perdre La Puñalada, que havia estat freqüentat per intel·lectuals i pintors com Santiago Rusiñol. Encara avui cronistes com Joan de Sagarra es planyen de la seva desaparició.
Quan esclata la Guerra Civil, Pla se sent amenaçat i s’instal·la a Roma. El primer que fa és integrar-se a la tertúlia del Cafè Greco. Personatges com l’escultor Manolo Hugué feien dels bars el seu camp de treball. Els coneguts cadàvers exquisits dels surrealistes no són sinó jocs de bar, de tertúlia i també d’alcohol, és clar. Joan Brossa era un dels animadors de les xerrades de cafè del grup Dau al Set. Fins poc abans de morir, no es perdia la trobada setmanal al restaurant Señor.
La Gauche Divine potser no era tan gauche i menys divine, però va remoure la cultura de la
ciutat i no hauria estat possible sense el Boccaccio i el Flash-Flash. Després, el relleu va passar pel Zeleste, i la conversa de bar va fer possible l’ona Laietana. Als anys 80, si pujaves a la planta de dalt del bar Universal, et podies trobar Vicenç Altaió traficant amb idees,mentre Quim Monzó i Ferran Adrià lloaven les excel·lències d’un gintònic i Anna Mas posava copes pensant ja a muntar el Jamboree i La Boîte amb els seus germans.

Les nits més divertides que oferia Barcelona fins fa uns anys eren simplement les que seies al
Cafè de l’Òpera i oferies cadira a tot el circ de vividors, transvestits, bohemis, bocamolls i bales
perdudes d’arreu, que emplenava el local a partir de certes hores. Les converses en què et
veies implicat tenien alguna cosa de perillosa, exòtica i autèntica. No hi haviamillor espectacle que seure a la terrassa del Zurich o del Glaciar i conversarmentre la ciutat passava pel teu davant amb les seves lluentors i misèries.
Era quan les culleretes delcafè tenien forat perquè els ionquis no les fessin servir per punxar-
se al lavabo. Si analitzem les converses de cafè actuals, podríem trobar-nos amb sorpreses, segur que n’hi ha i no les coneixem. Potser un dels llocs on més tertúlia, discussió, debat i xerrada de bar es produeix és als locals okupes. Afortunadament, hi ha bars, cafès i locals
com ara l’Heliogàbal, a Gràcia, el Pipa Club –amenaçat per hordes de turistes despistats–,
La Confiteria a la ronda Sant Pau, el Rouge, al Poble-sec, i altres garitos que potser per la seva semiclandestinitat sobreviuen al fastcoffee. Arriben notícies que reobriran El Velódromo,ambles seves taules de billar i els seus seients de cuir ideals per conspirar. És una bona notícia perquè una ciutat sense converses de bar és una ciutat ensopida, vella, poruga.Esperem que no mori mai el cafè,que el bar sigui alguna cosa més que un lloc on ingerir alcohol i que les terrasses siguin possibles més enllà de ser un esquer per als turistes de creuer, perquè perdríem un dels pilars de la nostra cultura, la xerrada al voltant d’una taula.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/mestre--un-altre-caf--.html