Fires i biennals. El món dels esdeveniments internacionals a l’entorn de l’art s’organitza entre les biennals i les fires. Artistes, crítics, inversors i galeristes de tota mena fan un grand tour contemporani entre inauguracions, conferències, festes i articles. Sovint, els mateixos que estan a les fires estan a les biennals, potser per això, cada cop ésmés difícil veure les diferències entre les unes i les altres, però hi són, les diferències, i ben gruixudes i evidents.

Sense discurs. Una fira es basa en un lloc d’intercanvi comercial. L’estructura, si fa no fa, sempre és la mateixa. Les galeries lloguen estands per buscar clients interessats en els seus artistes. Fins hi tot se’ls demanen peces de petit format, gravats o dibuixos amb l’objectiu de tenir mercaderia a preus assequibles. Res a dir, però cal saber amb què ens trobarem: apostes segures, els Miró, Picasso, Tàpies i Barceló de torn, molta obra de to menor d’artistes emergents; darrerament, molta fotografia, una part d’art polític de fàcil digestió i alguna peça que escandalitzi mínimament per sortir als telenotícies. Potser pot semblar una frivolitat, però tan sols és l’adaptació de les galeries, algunes amb força dificultats per tirar endavant, almercat.
Poden semblar paràmetres llunyans als creadors, però sense mercat no hi ha artistes. En tot cas, a les fires no hi ha discurs, no hi ha tesis, és un aparador del que es fa, endreçat per galeries, no per temes, tendències o autors.

On són els límits de l’art?
D’altra banda, les anomenades biennals tenen comissaris que sovint es proposen mostrar un discurs i que escullen els artistes en funció del tema escollit i és de suposar que també de la seva qualitat. Aquí sovint els formats sonmés grans, hi ha moltes instal·lacions, peces efímeres, etcètera. A vegades es fa per països, coma Venècia, llavors cada país porta els seus autors en funció del comissari. Sovint es plantegen els límits de l’art. Només cal recordar la polèmica per la inclusió de Ferran Adrià en la darrera Documenta de Kassel, el punyent pavelló espanyol de
Venècia on Santiago Sierra no deixava entrar ningú que no fos espanyol o l’actual rebombori amb la Biennal de São Paulo.

Perill de confusió. Sembla que tots dos models estan en crisi. Les fires perquè no es ven prou i les biennals perquè s’hi ven massa. Amb aquest panorama, al nostre país tenim petits intents de biennals com la BIACS, a Sevilla, i també hi ha una fira consolidada, Arco. Ara n’arriben d’altres com Art Madrid i Swab a Barcelona. El futur d’unes i altres està en perill, sobretot si les confonem.

L'art del mercat o el mercat de l'art

La fira Arco s’ha tancat amb optimisme pel que fa a les vendes i amb descontent per part dels visitants. En aquesta edició s’han reduït els dies de visita no professional i les aglomeracions han estat constants. Tot plegat es deu a un equívoc històric. Arco és com la fira de l’automòbil, res més. Es presenten novetats, noves tendències, es fan negocis, etcètera. És per això que, lògicament, els organitzadors prioritzen els professionals. No entendre això és no entendre Arco i de passada no entendre que l’art està integrat en el que anomenem economia de mercat.
El problema és que les nostres institucions no han estat capaces de consolidar un model de biennal. Potser per això els estudiants d’art de tot el país agafen els trens nocturns i econòmics i es planten a Madrid amb l’anhel de visitar la Documenta deKassel, i es troben amb el saló nàutic. No és pas culpa d’Arco.
Ara ja fem tard, i el pitjor que podria passar és que a algú se li acudís fer ara el que s’hauria d’haver fet fa 20 anys. Precisament estem en un moment que les biennals s’estan replantejant. El mercat, no content amb les fires, està envaint aquestes trobades. Les galeries veuen la possibilitat de col·locar els seus artistes en el mercat a partir d’encàrrecs públics per fer salons o peces per a les biennals. Alhora, la llegenda diu que les institucions públiques es passegen per les biennals amb el talonari a la mà. Ivo Mesquita, director de la 28a Biennal deSãoPaulo, ha escandalitzat amb la seva proposta d’una biennal buida, sense obres d’art.
Enrealitat, el que proposa té molt de sentit. Per una banda ofereix un espai perquè passin coses, trobades, accions, etcètera. Per una altra, obre els arxius de lamateixa Biennal perquè artistes d’arreu treballin sobre la memòria i també perquè analitzin de manera crítica l’esdeveniment. Del nostre país hi participa, entre d’altres, Javier Peñafiel. Segons ell, São Paulo fa por a alguns galeristes perquè sense negar el mercat marca distàncies per poder repensar les biennals. El que fa és posar en quarantena elmodel, a veure si li baixa la febre i podem saber quina és la seva malaltia.

En aquest context, ¿què podem oferir als joves interessats per l’art? Únicament una fira, ja sigui
Arco o la nova Swab. No és estrany que els seus valors siguin mercantilistes i que jutgin l’èxit
professional pel preu de les peces. Ara que el Macba cerca director, que Santa Mònica està en moviment, que arrenca el projecte Fàbriques de Creació,hemde pensar en una xarxa. Tant de bo fóssim capaços de crear unamena de biennal permanent que esclatés de tant en tant. Esdeveniments que sense suposardespeses milionàries, necessàries per organitzar una biennal de referència, agitin el panorama i cridin l’atenció a l’exterior. Es pot pensar que l’època de les biennals ha passat i potser és cert, però podem reinventar-la? Aquest és un dels reptes de la nostra cultura: reinventar formats i adaptar-los alsnoustemps. Necessitem espais de reflexió sobre l’art, espais per a la visualització del risc que difícilment podran veure’s en una fira. Cal no caure en interessos comercials a curt termini, perquè a la llarga als mateixos galeristes els interessa que Barcelona sigui una referència en l’art d’avantguarda.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/mercat-de-l--art-i-l--art-del-mercat.html