_{Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 10 de febrer de 2009)}

En primer lloc voldríem donar les gràcies als que ens heu felicitat pel nostre article anterior (13-01-09) i a l’AVUI per publicar-lo. Era un article sobre cultura i evidentment polític. Aquests dies ens hem preguntat si es pot fer cultura política i hem arribat a la conclusió, òbvia però a vegades oblidada, que és impossible fer cultura sense fer política. Segons la Viquipèdia, la paraula prové del grec polis, que significa ciutat. La política és, etimològicament, tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups. Per tant, no parlem dels polítics, dels partits, de les campanyes electorals ni de les lluites de poder.

En l’exposició d’Aleksandr Ródtxenko a la Pedrera es mostrava la seva faceta d’artista i dissenyador amb una clara implicació política. Potser aquest seria un cas clar de la relació entre cultura i política, però en realitat tot l’art que es fa és polític. Una altra cosa és si és progressista, feixista, nihilista o neocon. A ningú se li escapa la dimensió política de l’obra de Picasso, de Francis Bacon, d’Andy Warhol, etcètera, tot i que no estan classificats com a artistes polítics. Queda clar, doncs, que no parlem de l’art polític sinó que l’art és polític per se. El mateix passa amb l’arquitectura, el disseny, la música, el teatre i totes les arts que formen el que anomenem cultura.

El 1961el dissenyador i arquitecte George Nelson va dir: “El problema en el camp del disseny d’avui dia es refereix a la qüestió dels valors. En comparació amb això, tots els altres problemes tenen interès, però no passen de ser superficials”. Sabia el que es deia, havia col•laborat amb el matrimoni Eames, en el pavelló americà de Moscou, el 1959.Va ser una exposició de disseny i arquitectura però innegablement política, just a l’inici de la Guerra Freda. Al voltant d’una exposició de la cuina americana amb tots els electrodomèstics, el llavors vicepresident Richard Nixon li va dir al premier soviètic Nikita Khrusxov que als EUA tots els treballadors tenien accés a aquelles comoditats i que a més es podien canviar de cuina cada cop que volguessin. Khrusxov li va respondre que no sabia que els obrers americans es poguessin permetre aquella despesa inútil i que les cuines russes duraven tota la vida. Parlaven de disseny o de política? Hi ha gaire diferència?

Escull en menys de 30 segons quins d’aquests professionals creen cultura i quins fan entreteniment comercial

En reflexionar sobre les implicacions socials i, per tant, polítiques, una cosa tan humil i irrellevant com els nostres articles ens fan adonar que el món de la creació, en general i malgrat excepcions, ha perdut la vinculació amb la política. Ho repetim, no parlem dels artistes que fan específicament art polític ni dels escriptors que escriuen sobre política ni de la cançó protesta. El que diem és que tota creació cultural té una repercussió sobre el conjunt dels ciutadans i que, per tant, té una dimensió política. Ignorar-ho no fa que deixi de tenir-la, simplement situa l'obra en el capitalisme conservador, aquell que diu que els diners no tenen ideologia.

Quan Mies van der Rohe fa el pavelló alemany de l'Exposició Universal de Barcelona del 1929, fa un acte polític. Entre d'altres, dissenya unes butaques perquè hi segui el rei Alfons XIII com aquelles en què podria seure qualsevol dels mortals. Al rei li va semblar poc digne i va demanar un tron: no tenia neguits estètics sinó ideològics. Fins i tot l'escala massa humana del pavelló molestava els alemanys, en creure que treia dignitat a la representació nacional. A la llum d'aquesta observació, ¿algú dubta quins valors polítics desprèn l'entrada del TNC dissenyada per Ricard Bofill?

Ara es diu que no s'ha de barrejar art i política, futbol i política, cultura i política, cuina i política. Doncs no hi estem d'acord. El futbol, la cuina, l'art i la ciència són política en tant que afecten la societat, a tots nosaltres. ¿O és que algú dubta de la transcendència política dels Jocs Olímpics? ¿Els que volen recuperar les quatre columnes de Puig i Cadafalch saben on comença la política i on acaba l'arquitectura? ¿Que potser no va ser política l'arquitectura que es va fer a Barcelona a l'inici de la Transició, amb la recuperació de l'espai públic com a prioritat? Oriol Bohigas va crear l'anomenat model Barcelona des del pensament ideològic i no tan sols projectual.

Als anys 70 hi havia el que se'n deia teatre polític, però, ¿es pot fer teatre apolític? L'actual profusió de musicals que envaeixen els nostres teatres i que amb l'excusa de l'entreteniment evoquen tòpics casposos sobre el jovent, l'amor, el sexe, les drogues o la condició de la dona, són altament polítics. De dretes, però polítics. No es casual que en un moment de neoconservadorisme general triomfin els musicals.

Fins i tot deixar de fer és polític. Quan a la darrera Biennal de São Paulo el seu comissari va decidir deixar les sales buides, ¿era un acte cultural o polític? ¿Es pot diferenciar? Quan a l'estudi d'arquitectes Lacaton Vassal li encarreguen la remodelació de la plaça Ancor a Bordeus i decideixen, un cop veuen l'estimació dels veïns a l'actual plaça, destinar els recursos de l'obra a netejar i mantenir la plaça sense tocar res, ¿és una decisió estètica, arquitectònica o política?

L'any 1964, un grup de professionals de la comunicació visual van signar el manifest First things first, en què reclamaven que el disseny treballés pel progrés de la societat més enllà de vendre productes amb imatges impactants. L'any 2000 es va fer una versió actualitzada signada per professionals com ara Milton Glaser, Tibor Kalman, Ellen Lupton i Erik Spiekermann. Ells tenien clar la dimensió política de la seva feina, i nosaltres?

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/la-cultura---s-pol--tica-o-no---s.html