Cultura i mitjans

Ja tenim 600!

Ja tenim 600! La represa sense democràcia. Barcelona 1947-1973

Col·lectiva

MUHBA. Museu d’Història de Barcelona. Casa Padellàs (Pl. del Rei).

Fins al 26 de juny.

Ja tenim 600! La represa sense democràcia. Barcelona 1947-1973. és una exposició petita, sense pretensions de ser enciclopèdica ni definitiva, però diria que és tremendament terapèutica i útil. Els foscos i crus anys cinquanta s’acabaven, la societat necessitava tenir esperança i, si no podia ser de democràcia. almenys va poder ser de benestar. Tothom podia tenir un 600 o almenys això ens van fer creure, volia ser el nostre Volkswagen (el cotxe dei poble). Tota una generació va tastar ni que fos de lluny, el progrés econòmic que vivia Europa a la dècada deis seixanta. El 600 va ser símbol de la “España del Desarrollo” Primer, de la classe mitjana i després del consum popular. La SEAT va ser la més important empresa ‘moderna’ del país. El règim de Franco va tenir un doble paper: mentre abraçava el liberalisme econòmic, reprimia els intents de llibertat. El 600 sembla fet a mida per a la frase del dictador: “Haga usted como yo. No se meta en política”.

Es tractava de passar-ho bé, sortir al camp a fer el domiguero i oblidar les penúries. Però a l’ombra de la SEAT, els sindicats, clandestins des de la guerra civil, van reviure entre les seves cadenes de muntatge. Al mateix temps, va ser punta de llança de l’emigració del sud cap al nord i, per tant, motor de la creació de les perifèries obreres que van donar fruit, ja en els setanta, als moviments veïnals.

Qui la visiti trobarà força gent d’edat avançada que, repassant les fotografies, fan memòria d’una época, si bé difícil, també feliç. Era la seva joventut! El MUHBA ha fet forca exposicions de caràcter polític i no sempre han estat fàcils de pair, fins i tot per als que van patir la dictadura des del pensament d’esquerres. Ja tenim 600! és una manera amable de recordar. Però no crec que sigui una frivolitat. El comissariat de Nàdia Varo ha comptant amb l’assessorament, entre d’altres, de l’hispanista Sebastian Balfour, professor emèrit de la London School of Economics.

La recuperació de la memòria històrica del nostre país és un concepte difícil d’explicar però fàcil d’entendre. Cal tornar la dignitat als qui van ser menystinguts per la dictadura i no oblidar l’horror per tal que no es torni a repetir. Dit així sembla senzill, però quan encara convivim amb els protagonistes d’aquella època, quan molts encara tenen ferides obertes i prefereixen oblidar o simplement no rememorar-ho, la cosa es fa relliscosa. Feu que els nens hi vagin amb els avis perquè puguin transmetre un passat que, si bé es relativament proper veient algunes de les imatges sembla impossible.

El 600 va ser molt més que un cotxe, va ser un punt d’inflexió social. Es tractava que els treballadors poguessin tenir cotxe: el 1967, quan va aparèixer al mercat. costava 65.000 pessetes. Això va configurar una ciutat dissenyada pel trànsit privat. El ràpid increment del trànsit rodat va transformar la fesomia de l’espai públic. Al 1962 a Barcelona hi havien unes 135.000 places d’aparcament per al 100.000 automòbils, Però potser el més important va ser que es va obrir la possibilitat de segones residències, d’estiuejar fora de la ciutat. Els emigrants van poder retornar al poble, de tant en tant, per mostrar l’èxit de viure a la gran ciutat i van augmentar l’efecte crida. Tota una troballa social que també va portar les caravanes, la contaminació i l’ocupació depredadora del territori, però això ja seria una altra exposició.

El muntatge gira al voltant d’un 600, com no podia ser d’altra manera. Concretament, del 600 que el Memorial Democràtic de Treballadors de SEAT ha cedit al MUHBA. Però també hi ha altres objectes de l’època i una important presència audiovisual i documental. La Creativa, l’estudi encarregat del muntatge. no ha caigut en un espai historiat. No espereu attrezzo dels seixantes, ni estètica pop, ni papers pintats yeye. Respira una cerra austeritat coherent amb el contingut. Col·locant tot el material el material gràfic a la perifèria, crea uns mobles al centre que són alhora paisatge, vitrines i seients. Força seients. cosa que és d’agrair veient que hi ha molta gent gran.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/ja-tenim-600-.html