Vermell Coca-cola, blau Gitanes, color butà, groc Fanta, verd marciano. L'arc de Sant Martí és gai. Els conservadors són blaus i els progressistes vermells. Els verds són ecologistes. Abans teníem els grisos, ara tenim una bandera més popular que la de cap país, la formada per quatre pastilles, groc, vermell, blau i verd, de l'empresa Windows. Comprem cigrons del gegant verd i posem els diners a la cuenta naranja. Es parla de l'època blava de Picasso o de les pintures negres de Goya. El vermell i el negre són els colors dels anarquistes i també dels falangistes i de les bugies Champions. Els blaugranes desperten passions i volen guanyar als blancs. Chávez sempre fa servir camises vermelles per visualitzar la seva personal revolució bolivariana, tot i que a vegades, veient com persegueixen l'oposició, recorda els camises negres de la Itàlia feixista. Darrerament hi ha molta gent que està en números vermells però no el Santander, que, precisament, és el banc vermell; tanmateix, els diners sempre seran verds. Els francesos beuen tots Pepsi perquè son els colors de la seva bandera? Fins i tot algú va decidir apropiar-se tots els colors, Colors of Benetton.

El vermell de Ferrari, el de Coca-cola, el del barret de Pizza Hut i el de Levi's són el mateix vermell? Diuen que Ferrari té registrat el color dels seus cotxes. El que no sabem és si els partits socialistes els han de pagar drets per utilitzar un vermell o si són espònsors de Santa Claus, un Sant Nicolau vestit de refresc. Com a dissenyadors, treballem cada dia amb colors, juntament amb les trames per maquetar i la tipografia, són la nostra matèria primera. És obvi que els colors tenen lectures emotives que la semiòtica ha estudiat. Si vols fer un embolcall per a un producte fresc, no sembla gaire assenyat fer servir el marró o el negre. Si et cal la imatge d'un cafè, el blau no acostuma a funcionar. Tot això és cert: els grocs i els taronges són energètics, i els negres sofisticats, els blancs de neteja i els blaus foscos institucionals. Potser estem portant les coses a un nivell cromàticament malaltís, cada cop ens trobem més sovint que els executius que defensen les marques es creuen que els colors que les formen els pertanyen.

De fet, hi ha intents de registrar colors, alguns ja ho han fet. El color magenta està registrat per T-Mobile de Deutsche Telekom. Ja és estrany que ho intentessin, però encara més inversemblant que ho aconseguissin. Això vol dir que, de fet, el conegut CMYK tindria problemes per existir, ja que un dels colors que el forma pertany a una empresa. Si ho pensem, ens podríem trobar que el nostre ordinador no ens permetés utilitzar un color perquè està registrat, i si això prospera, un pintor es podria trobar que ha de pagar drets per fer servir un color concret o una combinació. Fa un parell d'anys, una galeria va haver de retirar una obra que tenia un triangle verd apaïsat perquè El Corte Inglés va considerar que s'assemblava massa a la seva marca. El cas és que no hi havia cap lletra, només una forma i un color.

I ara arriba la campanya electoral i, esclar, cada partit comença a desplegar els seus colors, el groc ERC, el verd ICV, el taronja CiU, el vermell PSC i el blau PPC. I per tant, si ERC, per exemple, vol fer un cartell no pot fer servir ni el vermell, ni el taronja, ni el blau, ni el verd, només el groc i el negre. L'Ajuntament no vol utilitzar el vermell en les seves comunicacions, no fos cas que l'oposició els titlli d'electoralistes. Els directors de campanya estan entrant en la psicosi dels colors, potser arribarà el dia que tenyiran els seus candidats i així no caldrà que parlin, només amb els colors ja ho diran tot

I tot plegat ens fa pensar que quan s'acaben les idees arriben les restriccions, l'apropiació de colors, de formes i de paraules com si fossin productes. Walt Disney va inventar-se les actuals lleis de la propietat intel·lectual quan va morir el seu creador, perquè creien que potser no tornarien a crear res de nou i volien seguir vivint del que ja era vell. Que és el mateix que fa la SGAE, viure del passat. Perseguir les tecnologies perquè estan acabant amb un model obsolet de suports musicals. Mentrestant, augmenten els concerts en directe i els músics tornen a ser allò que eren, artistes al servei d'un públic. Fins i tot, a la seva web ens trobem amb aquesta frase aclaridora del seu president, Teddy Bautista: "Només l'entrega, l'esforç i el treball renovats faran possible perpetuar la realitat d'avui dia". Qui treballa per perpetuar ho fa en contra del futur, dels canvis i del progrés. Algú li hauria de dir que "la vida és mòbil i mòbil és Vodafone". Esperem que ningú intenti crear una SGAE dels colors, perquè si no, ja hem begut oli. Alhora, els partits semblen aferrar-se als colors per fer-se un lloc a les urnes potser perquè no tenen idees potents i regeneradores d'aquesta crisi, que és més social i filosòfica que econòmica. Ja no hi ha verd esperança, sinó verd Starbucks.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/el-color-dels-diners.html