Aquesta edició de la Biennal d’Arquitectura de Venècia, amb el títol Beyond building (Més enllà de l’edifici), fa una aproximació a l’art sorprenent. El comissari Aaron Betsky ha fet una edició força especial, perquè en comptes de mostrar obres, ha exposat instal•lacions. Per tant, s’han seleccionat pocs arquitectes. Al mateix espai que aquest any hi ha una trentena de propostes, hi havia 100 o 150 obres en anteriors edicions.

Passejant per l’Arsenale no és difícil veure instal•lacions que no desentonarien en una biennal d’art, des d’actors nus endormiscats fins a videoart, passant per peces escultòriques. Per als que sempre hem dubtat de les fronteres disciplinàries, és una sensació agradable, veure que no estem sols, però no deixa de fer pensar el fet que enmig d’una crisi immobiliària els arquitectes s’apropin a l’art.
El cas és que en obrir la porta de l’experimentació més enllà de mostrar obres construïdes o els projectes futurs, alguns dels grans noms s’estavellen i d’altres, potser menys coneguts, proposen noves maneres d’entendre l’arquitectura, que de fet, són noves maneres d’entendre el món.

Els mediàtics
Zaha Hadid decep amb una mena d’escultures mobiliari tan deutores del llenguatge formal de l’arquitecta iraniana que de fet podrien ser maquetes dels seus edificis de Dubai, Tòquio o Singapur, soroll estètic que amaga buit conceptual. Frank O. Gehry l’encerta amb una peça que es va construint in situ (1). Una mena de pavelló de jardí que barreja les formes desconstructives, marca de la casa, amb sistemes de construcció primitius d’adob. Potser no diu gran cosa, però l’experiència és força singular. Diller Scofidio proposa una doble projecció de vídeo situant una càmera a la proa i l’altra a la popa d’una gòndola. Així, naveguem per Venècia però no sempre som a Itàlia, a vegades som al Casino de Las Vegas, Venice. Realitat i ficció, original i còpia es confonen.

Les propostes
Entre els menys coneguts hi ha algunes propostes interessants. El taiwanès An Te Liu (2) crea un núvol a partir d’aparells d’aire condicionat, els que avui creen el clima, ja sigui pel control tèrmic o pel desgavell del canvi climàtic. El col•lectiu Droog Design (3) presenta una sèrie de peces pensades per a gent que viu sola. Què hi fa una empresa de disseny en una Biennal d’Arquitectura? La proposta sembla demanar als arquitectes que flexibilitzin l’estàndard de l’hàbitat en les noves condicions socials. De fet, en la publicació que l’acompanya es recullen algunes propostes arquitectòniques en aquest sentit. Alhora, hi ha mobles relacionals, com els del valencià Nacho Carbonell, i exercicis de sòcio-ficció, com el llibre Love & sex with robots, de l’anglès David Levy, que ja fa temps va pronosticar futurs matrimonis entre humans i robots.

‘Hiperhabitat’
Parlo amb Vicente Guallart sobre la seva proposta Hiperhabitat (4). Estem envoltats de la reproducció esquemàtica a escala 1:1 d’una planta de l’edifici d’habitatges universitaris que s’està construint a Gandia. “M’interessava ensenyar el treball que des de l’IaaC (Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya) estàvem fent en relació amb el que anomenem arquitectura multiescalar”. La cultura digital no només aporta tecnologia, sinó conceptes: “Volíem veure si elmón es podia comportar com una gran xarxa de nodes. Qualsevol funció que podem fer en una ciutat és un node funcional”. És a dir, un node és la nevera de casa i un altre Mercabarna, són llocs on s’hi fan activitats que estan connectades mitjançant xarxes de comunicació, transport, energia, etcètera.
Seguint les teories de l’ecòleg urbà Salvador Rueda, a l’IaaC hanmapejat les activitats que es produeixen en una ciutat. L’experiment consisteix a relacionar aquesta planta d’habitatges universitaris, on cada moble i electrodomèstic té un petit ordinador desenvolupat pel MIT (Massachusetts Institute of Technology), amb la resta de nodes de la ciutat. “Es tracta de crear nous sistemes de connexions. El cas de l’energia és molt clar, amb l’actual model unidireccional, com la televisió que emet informació, d’una gran central (tèrmica, nuclear, etcètera) en surt una gran quantitat d’energia que es distribueix entre els usuaris. Amb el nou model (com a internet) petites centrals energètiques (eòliques, solars, etcètera) generen petites quantitats d’energia que es comparteixen entre petites comunitats, tal com defensa Jeremy Rifkin”. La proposta té més de manifest social que de construcció. “Jo reclamo que, ja que no hi ha un lideratge clar en aquests canvis necessaris, els arquitectes tinguin un paper actiu i creïn opinió i que no es limitin a fer cases. Hi ha una responsabilitat social de l’arquitecte que els grans noms han perdut definitivament, només els preocupa com fer màrqueting per a les ciutats”.

Tecnologia social
Un altre clàssic a les biennals són els pavellons nacionals. Cada país presenta el que li sembla més interessant del que s’està fent a casa seva. Per tant, la diversitat de propostes obliga a ressituar-se cada cop que es traspassa la porta d’un pavelló. En aquesta edició hi ha, però, dues constants, la presència de la tecnologia digital i les preocupacions ecològiques i socials. En el cas de Suïssa, Japó, Alemanya, una part del de Rússia i del de Hong Kong, les propostes viatgen des de les arquitectures vernacles als prototips en 3D, cercant respostes als reptes ambientals que ja tenim a sobre. Estònia, per exemple, reflexiona amb una videoinstal•lació sobre el gasoducte que uneix Rússia i Occident i els conflictes que genera. Croàcia (5) presenta una peça urbana a mig camí entre la plaça pública i la pantalla de LEDs. Polònia (6), que ha rebut el premi d’or del jurat pel seu pavelló Hotel Polonia. The afterlife of buildings, mostra edificis recents amb les típiques fotos d’arquitectura, despullades de gent. Al costat, mostren uns fotomuntatges digitals del que podria passar en un futur distòpic. Xile (7) exposa una col•lecció de petits souvenirs volumètrics sobre l’arquitectura vernacla del país barrejades amb maquetes primitives de projectes contemporanis. La instal•lació es basa en les mateixes caixes en què van embalades les maquetes, aixecades a l’alçada de la vista. Aquí la limitació de mitjans s’ha fet un atractiu. També de Xile és el grup d’arquitectes Elemental (8), encapçalats per Alejandro Aravena, premiats amb un Lleó de Plata per un projecte d’habitatges socials de baix cost, que mantenen una alta qualitat arquitectònica i ambiental i, a sobre, estan preparats per créixer fins als 120 metres quadrats.

Del construït a l’arquitectura de paper
Per tot plegat, els països que com l’Estat espanyol s’han limitat a mostrar els seus arquitectes deixen un regust insípid. Ángel Fernández Alba i Soledad del Pino, els seus comissaris, que durant la visita van exhibir uns amplis coneixements d’arquitectura i una gran generositat en les seves explicacions, han treballat a la contra del lema general de la Biennal Més enllà de l’edifici. Fernández Alba afirma: “Nosaltres pensem que l’edifici encara té molta importància. –I afegeix:– La voluntat de construir és un tret diferencial en la nostra arquitectura. Al món anglosaxó l’arquitecte poques vegades s’ocupa de la construcció”. Partint d’aquesta base s’escull una sèrie d’autors amb dues categories, consagrats i emergents. “La idea [per als consagrats] és recopilar autors amb una certa trajectòria però que no han estat exposats abans a la Biennal”. Alhora, els comissaris comenten que no hi ha hagut una selecció de noms, sinó de llocs. Sembla un criteri estrany, malgrat tot. El sistema els ha permès recuperar autors com ara els catalans Lluís Clotet, Ignacio Aparicio i Josep Llinàs, i els gallecs Víctor López Cotelo i J.M. Vargas Funes. El que més sorprèn és la jerarquització tan clara entre aquests autors i els estudis emergents. Els primers estan explicats amb diferents obres, cosa que contradiu el criteri de llocs i no de noms. En canvi, els emergents tenen una explicació insuficient, amb l’adreça web i un ordinador a la sala. La justificació ve d’un paral•lelisme dubtós: “L’arquitectura de paper, sovint no construïda, que s’exposa als museus, ha influenciat molt la resta d’arquitectes. Amb internet passa el mateix, un arquitecte pot ser famós sense esperar un encàrrec real. El mitjà és el mateix, imatges fortes, però no projectes desenvolupats”.
Crec que hi ha una confusió; que els estudis més joves siguin usuaris de la xarxa de manera natural no configura un llenguatge arquitectònic comú ni una mateixa actitud professional. Estudis com ara Dos Más Uno Arquitectos, Picado-de Blas, Coll-Leclerc i Antonio Jiménez Torrecillas tenen força punts d’interès, però ben poques coses en comú.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/ven--cia-versi---0-8.html