Una celebració del passeig, de la deriva, de la cultura i de la vida. Així defineix Ignacio Vidal-Folch el seu llibre Barcelona Museo Secreto, editat per Actar i il·lustrat amb fotografies de Txema Salvans. Sóc davant d’una mena de temple neoclàssic al carrer Bailèn, amb Vidal-Floch i Salvans, prenent un cafè en una terrassa gens turística i tanmateix es podria dir que estem fent turisme. De fet, és un edifici que sempre m’havia intrigat. Llegint el llibre en descobreixo algunes coses, les justes per continuar intrigat, i així amb altres espais de la ciutat que sovint passen desapercebuts.
I vet aquí per què penso que és interessant parlar-ne en un article d’arquitectura. Després que els arquitectes hagin fet la seva feina, s’hagi construït l’edifici, hi hagi hagut la inauguració, s’hagi publicat als mitjans i el resultat sigui bo o dolent, passa a ser part del nostre paisatge quotidià. Amb el temps n’oblidem la presència. Llavors, passats uns anys, algú ens recorda la singularitat d’aquell edifici.
En el llibre tenen protagonisme, per exemple, les porteries de les escales de veïns. “Des del Modernisme fins al racionalisme o el pop dels setanta, hi ha varietat i sorpreses, jo només ho he posat per escrit, que cadascú es faci la seva ruta de porteries”.
Una de les sorpreses és descobrir que a Barcelona hi ha una Estàtua de la Llibertat. És a la Biblioteca Arús del passeig de Sant Joan. “Està especialitzada en els moviments anarquistes catalans i, d’altra banda, també en grups i creences ocultistes. Rosend Arús, el seu fundador, era un maçó i un creient fervent en la llibertat”. Just en aquesta imatge apareix la figura del fotògraf TxemaSalvans. “Es podria pensar que és una decisió pensada per posicionar-me, però en realitat va ser una casualitat. Sempre he volgut que en les imatges hi aparegués el component humà. I en aquesta no trobava ningú per posar-hi”. En realitat, pot sobtar l’elecció de Salvans com a fotògraf per a aquest projecte, ja que si alguna cosa caracteritza el seu treball és, precisament, tenir les persones com a protagonistes. “Ha estat un repte i una sort que tant l’editorial com l’Ignacio em donessin la confiança de fer el treball com jo creia”.
Els textos formaven part d’una col·lecció d’articles de premsa que Vidal-Folch va publicar fa un temps. “Des del principi vaig pensar que si el conjunt em semblava prou interessant, intentaria aplegar-los en un llibre. Amb les fotos del Txema hem trobat l’element que li dóna continuïtat”.
La Barcelona de Vidal-Folch no és de tour operator, sinó un passeig de cicerone.“No crec que posin el llibre entre les guies turístiques”. I alhora és un recorregut personal en què referències personals, literàries, cinèfiles i culturals es barregen, creen un entorn entre el realisme documental i una ficció literària; fins i tot en un dels capítols Vidal-Folch s’afegeix a una conversa entre Borges i Bioy Casares. “Volia fer un llibre de l’estil de Praga màgica, d’Angelo Maria Ripellino, o El Danuvi, de Claudio Magris. Són llibres de viatger, de viatger urbà, en què la cultura és molt present i alhora amb un punt oníric”. El que es proposa és un viatge per la ciutat donant via lliure als records i alhora relacionant les experiències personals amb la ciutat i la cultura.
Llocs mentals insospitats
Som, com dèiem, davant d’un temple que arquitectònicament potser no és brillant, però malgrat tot genera interès. “Té misteri, i posa en marxa la teva imaginació i els teus referents culturals. Aquests links són els que et poden portar per deriva a llocs mentals insospitats”. No és casual que citi la deriva, perquè sospito que alguna cosa de situacionista té, aquest llibre. Convida a perdre’s, a deambular. “Volia fer un text multicapa, i ambla lectura i la incorporació a l’imaginari del lector es van sumant les capes”.
Tot i ser un llibre positiu, “una celebració de la ciutat, del passeig i de la cultura”, trobo pertorbador que mostri una ciutat gens fotogènica en el sentit turístic. Gaudí, per exemple, gairebé no hi surt. “Les ciutats turístiques van creant uns circuits propis dels visitants que els que hi viuen intenten esquivar. Els camins diaris potser no són tan vistosos, però sempre hi ha coses interessants i són aquestes coses en què he centrat la mirada”. Alhora, hi ha llocs en perill de desaparèixer, a cop de promoció immobiliària o rehabilitacions sistemàtiques. “Tenim una fal·lera per la neteja i l’ordre que frega la neurosi”.
Acabem el cafè entre comentaris sobre les fotografies de Salvans, algunes, com la que il·lustra aquest article, de lectures ambigües. Comentem el capítol Souvenir de Polònia, on es parla d’un bloc d’habitatges socials de Manel Cases Lamolla, un personatge que tocarà recuperar un dia o altre. Em diuen que ara ja no se’n poden visitar els jardins interiors perquè els han tancat amb pany i forrellat. Barcelona Museo Secreto és una ciutat que tendeix a desaparèixer, val la pena no perdre’s el llibre i perdre’s per la ciutat.
http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/un-museu-secret-i-dom--stic.html