_{Avui (Suplement de Cultura, 1 de novembre 2008)}

Sovint hi ha un decalatge important entre el que els experts perceben com a bona arquitectura i el que percep la gent del carrer. Es tracta d’una apreciació epidèrmica, es clar, no parlo del clàssic diàleg forma-funció, perquè normalment el que veiem dels edificis és la seva pell, les seves formes o volums i els seus acabats. Si ens fixem en Barcelona, trobem que projectes emblemàtics de la nostra arquitectura més recent no tenen gaire recolzament. La TorreAgbar, el Macba, els gratacels del Fòrum... sembla que no agraden als barcelonins. El temps és un bon aliat per a l’aprovació dels edificis. El Modernisme, criticat a l’època per ser un art foll, com deia el noucentista Eugeni d’Ors, ara és acceptat popularment. Un llibret humorístic escrit per Carles Soldevila el 1929 mostra el disgust que provocava als barcelonins la Pedrera de Gaudí: “Què és això?”, pregunta un turista al qual el narrador fa de guia. “Encara no ho sabem ben bé. L’edifici té més de vint anys d’existència... No obstant, els barcelonins no acabem de saber què diantre és”, explica, i continua: “És l’obra d’un arquitecte indiscutiblement genial, però amb un gust lamentable”. Aquest darrer punt és força interessant, perquè contraposa genialitat, talent, enginy, innovació, al que s’entén per bon gust. En un debat sobre arquitectura, un tertulià va llançar a Federico Correa (nomenat aquesta setmana doctor honoris causa de la universitat Ramon Llull ) el conegut “Sobre gustos no hi ha res escrit”. L’arquitecte li va respondre, vehementment: “Deu ser que vostè ha llegit poc”.Vet aquí una altra contraposició, el gust que no té regles, més enllà de les personals, o el gust que pot ser educat a partir de la cultura i de l’estudi.

Permanyer i Barcelona
Fa uns anys, el cronista Lluís Permanyer va publicar un llibre en què recopilava el que per a ell eren els edificis més lletjos de la ciutat, La Barcelona lletja. Permanyer semblava, a estones, defensant el sacrosant bon gust, aquell senyor de Barcelona que es preguntava el perquè de la Pedrera. Del llibre s’agraeix, però, com apuntava en aquell moment Llàtzer Moix, el fet de desxifrar les raons de tanta pífia. “Per què són lletges les edificacions barcelonines que Permanyer destaca? Doncs, principalment, per dues causes, ambdues evitables: l’ambició desmesurada i la desídia desvergonyida. Les lletjors més clamoroses s’aconsegueixen quan pretén ser original qui està mancat de l’habilitat per ser-ho... A les altres lletjors, causades por la desídia, s’hi arriba quan s’imposa el nyap”.

I per què els fan tan lletjos?
Jo hi afegiria altres raons que produeixen edificis força lletjos. Quan l’interès del client, públic o privat, és crear icones reconeixibles sense més sentit que ser singulars, ja sigui per interessos corporatius o turístics, el resultat acostuma a ser lleig. D’aquesta tipologia destaquen, al meu entendre, el futur Hotel Vela, de Ricard Bofill, una mala còpia d’una mala arquitectura pròpia dels emirats àrabs. També hi entraria l’edifici Fòrum, de l’equip Herzog & Meuron, un mal edifici d’uns bons arquitectes. És el preu quan es col•leccionen noms: al final, tal com em deia fa un temps Josep Lluís Mateo, “et quedes amb les restes de sèrie”. Ara estem a les portes de tenir un Frank Gerhy i un Zaha Hadid: veurem com acaben.
Una altra raó que produeix lletjor és quan l’interès per fer l’edifici es basa únicament en el benefici econòmic. D’aquesta mena n’hi ha un munt: són anodins, amb autor però sense signatura, és a dir, sense caràcter. La seriació i l’estandardització són fruit d’una arquitectura feta en sèrie, sense miraments, a cop de totxo i de promocions. Les nostres ciutats n’estan plenes, d’aquests edificis lletjos. Els que analitzem l’arquitectura ni ens molestem a esmentar-los, però hi són, i cada cop amb més presència.
Finalment, també hi ha una arquitectura que esdevé lletja quan és una eina per al que l’antropòleg Manuel Delgado denomina “la domesticació de la ciutat”. En aquest capítol, destaca el Parc Central de JeanNouvel, que, després de les lluites veïnals i l’oblit de dècades i amb el rerefons del conflicte
de Can Ricart, sembla construït per ocultar conflictes més que no pas per ajudar a resoldre’ls, com mostra la instal•lació documental La ciutat transformada, de Jacobo Sucari i Josep Saldaña, que s’exposa al Caixa Forum fins al dia 8 de desembre.
A falta de referents estètics comuns, experts, crítics i ciutadans ens podríem posar d’acord a establir uns referents ètics. Aquelles operacions urbanístiques que estan mancades de beneficis socials, de lligams amb la història i el present dels barris, de models que apostin per fer ciutat, acaben

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/quina-cosa-m--s-lletja-.html