A la pel·lícula de Wim Wenders, “El cel sobre Berlín” els àngels van a descansar a la magnífica Biblioteca Nacional de Berlín, obra de l’arquitecte alemany Hans Scharoun. És una mena de refugi per a ells. Doncs bé, les biblioteques no només son aixopluc per a àngels cinematogràfics, també per a molta altre gent, estudiants, infants, gent gran, nouvinguts. A vegades, la biblioteca és la sala d’estudi que no es té a casa. Al Raval, per exemple, hi ha pisos petits on estudiar amb silenci es fa impossible. També és cibercafé, ara que hi ha wifi, molts són els que van a descarregar-se el correu. Contràriament al que es podria pensar, això no suposa un fracàs sinó tot el contrari. L'escriptora Najat el Hachmi, nascuda al Rif marroquí però establerta a Catalunya des dels vuit anys, explica sovint com una excursió amb l'escola a una biblioteca de Vic  li va obrir "un món nou" i va ser una de les primeres experiències que la van apropar a la literatura. Segons dades de l’Ajuntament més d'un 45% de la població de Barcelona té carnet de les biblioteques i més de 20.000 persones visiten les biblioteques de la ciutat cada dia

Aquest any acaba el Pla de Biblioteques 1998-2010 de Barcelona. Aquest pla, ha estat el full de ruta de la creació i gestió dels centres bibliogràfics de la nostra ciutat durant 12 anys. El Pla ha deixat a la ciutat un bon grapat de nous edificis, nous espais urbans, nous nuclis de socialització. També rehabilitacions d’antics edificis per a nous usos i creació de centres híbrids i multifuncionals. Amb 50.000 m2 de superfície les biblioteques son l'equipament cultural més gran de la ciutat. Tot plegat, és una de les actuacions més importants d’obra pública: 36 biblioteques, amb més de 350 treballadors.

Durant uns dies he visitat algunes de les Biblioteques públiques de la ciutat, he anat una mica per tot arreu. Des de Ciutat Meridana amb la novíssima i interessant Biblioteca Zona Nord de Rafael Perera y Leoz, fins a Sant Gervasi, on he vist la remodelació del Museu Clarà per fer-lo Biblioteca. He vist com a Bon Pastor la biblioteca fa una funció bàsica i com els seus usuaris l’aprecien i he vist com al barri de La Sagrera, l’arquitecte Javier Sanz Rodríguez ha fet un treball exquisit en uns baixos d’un bloc d’habitatges. Al parc central de Nou Barris la gent prenia el sol amb els seus ordinadors portàtils, al costat de la biblioteca que està equipada amb Wi-fi, i un xic més a d’alt, al costat de la Plaça Karl Marx, he vist com la Biblioteca Canyelles demana ajuda urgent. M’he pres un cafè al bar de la Biblioteca Juan Marsé amb la ciutat als meus peus i he vist jugar a la petanca al darrera de la Biblioteca Mercé Rodoreda. He anat a la Zona Franca per veure com una antiga nau industrial és ara la Biblioteca Francesc Candel. I així un munt d’equipaments.

L’important passa a dins
Els interiors són prou similars. El mobiliari, distribució i serveis són si fa no fa els mateixos a totes elles. Però el important és el que passa. He vist vàries Najat el Hachmi descobrint els llibres. El noi de la gorra de beisbol que fa un moment, al carrer, semblava fins hi tot perillós, és de fet un estudiant de Informàtica que ve a estudiar. Es diu Marco Vinicio i va nèixer a l’Ecuador. M’explica com a casa seva amb els quatre germans petits i la televisió posada li costa concentrar-se. Després de donar un cop d’ull veig alguns nens més petits que semblen estar per aquí perquè al carrer fa fred.
A la porta de la Biblioteca Zona Nord hi ha unes nenes jugant a saltar a corda. Els seus pares són de Perú però elles van nèixer aquí i em diuen que el que més els  agrada de la “biblio” és que es poden portar pel·lícules en préstec. A dins pregunto i em diuen que tenen 1.600 DVDs disponibles.
En un altre punt de la ciutat parlo amb una bibliotecària. El seu centre està a una zona complicada amb un índex de conflictivitat social alt, molt d’atur i lluites pel mercat de la droga. Prefereix no dir el seu nom i em demana no dir el seu centre. M’explica que la seva biblioteca és un refugi per a molt joves. “Al carrer hi ha baralles, els camells s’han fet els amos i hi ha alguns xavals que troben protecció aquí dins. Jo els intento motivar perquè llegeixin però sé que la raó principal és que és un entorn segur”. M’explica que els pares treballen fins tard i els “aparquen a la biblioteca”. Em diu que volen demanar que els educadors socials tinguin un lloc a la Biblioteca per trobar sortides per aquests joves.
De fet, veig que, en alguns casos com a Bon Pastor, un estudi sobre la biblioteca del 2007 signat per Juan José Arranz, Director de programes del Consorci de Biblioteques de Barcelona, explica un cas similar “L'anàlisi de la problemàtica i la manca de recursos en el territori van fer que es plantegés la necessitat d'incorporar un educador social a l'equip de la biblioteca, amb l'encàrrec que desenvolupés una intervenció socioeducativa per treballar amb el col·lectiu de nens i joves en risc, i facilités l'adquisició d'habilitats entre els professionals bibliotecaris, que els fes més competents davant situacions de conflicte i potenciés la seva funció educativa”.

L’impulsor
En tot cas, per conèixer millor com va néixer el Pla de Biblioteques 1998-2010 i quina importància ha tingut l’arquitectura en ell, cal parlar amb Oriol Bohigas i així vaig fer-ho. Em rep al seu despatx i  parlem dels inicis, quan ell era Regidor de Cultura de l’Ajuntament. “Amb en Jordi Coca vam iniciar una treball molt modest, al principi, però vam intentar assentar una paràmetres estàndards que qualsevol biblioteca hagués de complir per ser funcional. Metres quadrats, capacitat de públic, accessibilitat, etc. Al mateix temps vam decidir fer una distribució territorial, un centre gran per districte i un de més petit per cadascun dels seus barris”. Aquesta va ser la base amb la que es va treballar després i que Ferran Mascarell va utilitzar per redactar i gestionar el pla de biblioteques 1998-2010. “Vam intentar fer algunes biblioteques pilot, ja fos aprofitant estructures existents perquè teníem molt poc pressupost o alguna de nova que servissin de models”. Una de les primeres van ser la del parc de l’Escorxador. Li pregunto per la funció social dels centres: “Alguns ens deien que només serien sales d’estudi, al finals crec que son molt més que això. Però encara que només fossin llocs on la gent va a estudiar, estarien amortitzades. Quin plaer poder fer un lloc on la gent va a aprendre coses, pel seu compte, sense que ningú la obligui!”. I acaba dient: “Jo sempre dic que no estaré tranquil com a ciutadà fins que la gent sortí al carrer per demanar biblioteques en comptes de més sou”
Li pregunto si hi ha algun tret comú en les diferents biblioteques que s’han anant fent aquest anys. Em diu que malgrat no les coneix totes, i amb les excepcions de Josep Llinás i Enric Miralles hi ha una constant recerca d’una certa discreció formal. “Que, de fet, forma part del tarannà dels nostres arquitectes” afegeix. Quan parla de Enric Miralles, Bohigas es refereix la biblioteca de Palafolls que aquest arquitecte va dissenyar poc abans de morir. Li recordo la biblioteca Joan Oliver de l’estudi RCR: “no estic segur que sigui adequada, sembla que s’ha invertit molt d’esforç en cridar l’atenció, però tampoc la conec en profunditat”.

El cas Fort Pienc
En un espai comú conviuen un Supermercat, un centre de dia de gent gran, una escola, una Biblioteca i un centre cívic. Tot plegat és obra de Josep Llinás, autor de tres biblioteques de la ciutat: Fort Pienc, Vila de Gràcia i Jaume Fuster. Em pregunto que ofereix un conjunt com aquest i decideixo passar una tarda rondant per allà. Més enllà de oferir imatges curioses com una senyora amb la bossa de la compra repassant el diari a la Biblioteca o uns joves fent capgrossos al costat dels avis que prenen el sol, el que descobreixo és intangible però de fàcil detecció: Fort Pienc genera ciutat, en el sentit de polis, és a dir d’espai de convivència. I també d’àgora, de plaça pública i mercat. Amb l’aportació, mai prou valorada, de les terrasses dels bars propers és un punt de centralitat de barri que aplega molt diverses activitats. Penso que aquest és un model a explorar amb més profunditat i a millorar, sobretot pel que fa a la porositat de l’edifici. Crec que es podria fer entrar més el carrer a la Biblioteca i treure més els llibres al carrer, arquitectònicament parlant. Preguntant a la gent, veig que estan molt orgullosos de Fort Pienc. El cambrer d’un dels bars del davant de la biblioteca em diu que “venen fins hi tot turistes a fer fotos”.
No es l’únic cas d’espais híbrids. Hi ha la Biblioteca de la Sagrada Família i els veïns del Clot han aconseguit que l’Ajuntament els faci una biblioteca que tenien pendent de fa anys, just a l’edifici del Dhub (Disseny Hub Barcelona) que és un projecte del mateix Oriol Bohigas: “A mi em sembla molt bé, el que hem de mirar és que tingui les condicions adequades i no suposi un problema per la gent que treballi al Dhub”.
 

Biblioteca Icònica?
Arrel de la conversa amb Bohigas tinc dubtes de si una biblioteca ha de ser un edifici discret, penso en la Bibliothèque Nationale de France a París de Dominique Perrault, en la Biblioteca Central de Seattle de Rem Koolhaas, l’ampliacio de la Biblioteca Real de Copenhaguen de Schmidt, Hammer & Lassen que l’anomenen “el diamant negre”, la Biblioteca de la Tama Art University  de Toyo Ito o en la Biblioteca de España en Medellin de Giancarlo Mazzanti. Totes elles són biblioteques més o menys recents i totes elles tenen una iconicitat notable. Ara que sembla acabat el cicle dels arquitectes estrella i l’arquitectura icònica, em pregunto si una biblioteca no ha de ser un punt de referència pel ciutadà encara que no l’hagi visitat, com un referent de que la cultura, el coneixement són a tocar del dits si ho desitja. Vagi per endavant que no m’interessa gens els arquitectes estrelles i els seus projectes marca. Trobo que han fet mal a l’arquitectura i als llocs on si han posat. Tanmateix, ara que sembla que el projecte de la Biblioteca estatal de l’estació de França es posa en marxa i que ens diuen que serà “la més gran d’Espanya”, no puc deixar de pensar com seria la nostra ciutat si els edificis icònics fossin biblioteques i no torres per demostrar el poder de les corporacions i hotels de luxe per enlluernar al turistes.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/quan-la-cultura-es-refugi.html