Tal com deia en aquest suplement el 28 de març passat, aquesta primavera sembla decidida a convertirse en temàtica. A la manera que fa uns anys ho feien el disseny o la fotografia, l’arquitectura és força present a la ciutat. Així que continuo la peregrinació per les diferents activitats que omplen l’agenda. Al CaixaForum i al voltant de l’exposició De la casa a la ciutat, de Richard Rogers, es programen conferències, la darrera, la de Deyan Sudjic, director del Design Museum de Londres. Fa uns dies es presentava el llibre Barcelona Reflections, on més de 80 estudiants expressen la seva visió de Barcelona. Benedetta Tagliabue ha estat la responsable del muntatge expositiu que Isabel Coixet ha pensat per a John Berger al Centre d’Arts Santa Mònica.

Exposició, museu efímer
En l’exposició Il•luminacions. Catalunya visionària l’arquitectura hi té una presència destacada, del romànic a Gaudí, del GATPAC al Walden7 de Bofill. Tenir l’oportunitat de fer una visita comentada amb la seva comissària, Pilar Parcerisas, companya de suplement, va ser un plaer, però no va evitar una sensació aclaparadora davant les 800 obres exposades. Tal com ella mateixa diu, l’exposició és un museu efímer. Centrant-nos en l’arquitectura, i al marge de les referències clàssiques, em va interessar força la reivindicació que es fa de
Manuel Sayrach i Carreras i la seva connexió entre arquitectura i mística a l’ombra de Gaudí. D’altra banda, l’apartat Utopies, utopistes reflecteix com Cerdà arriba a la solució Eixample des del socialisme utòpic seguint Ètienne Cabet i els icarians. És fascinant i aterradora la reproducció d’una txeca republicana, petits habitacles destinats a la tortura que utilitzaven l’art abstracte i l’arquitectura per trencar psicològicament l’empresonat. Podem veure el millor i el pitjor del moviment modern. Imprescindible.

Produïda per la Universitat de Princeton, i a cura de Beatriz Colomina, ens arriba l’exposició Muntar/ grapar/plegar, exposada al Disseny Hub Barcelona (Dhub) fins al 17 de maig. És el resultat de dos anys de seminaris, entrevistes i visites als editors i arquitectes. Un reflex de l’important paper de les petites revistes fetes per arquitectes, en la superació del moviment modern i la consegüent generació de la postmodernitat. Revistes contraculturals, alternatives, que reivindicaven l’experiment com a sistema. Jocs de tipografia, portades fetes a
base de collages i fotomuntatges i missatges provocadors sobre la situació política i cultural de l’època definien aquestes publicacions efímeres, gairebé suïcides, sense voluntat de ser rendibles.

Al FAD s’exposa fins al 5 de maig l’obra de l’arquitecte Carlos Raúl Villanueva, creador de la Ciudad Universitaria de Caracas. Arquitecte nascut i format a Europa però establert a Veneçuela, va ser un veritable pont entre les avantguardes racionalistes europees i l’arquitectura vernacular del tròpic. Els comissaris de l’exposició defineixen Villanueva com “d’una modernitat que privilegiava l’eficiència i que es distingia pel seu caràcter orgànic, lliure, ric i de múltiples implicacions”. Ara que “l’arquitectura sembla que s’hagi desprès de molts dels seus principals compromisos davant les persones, el lloc, la natura i la cultura en general” i a través de la seva obra principal, la Ciudad Universitaria de Caracas, declarada monument mundial per la Unesco, podem veure que altres modernitats eren i són possibles.
Més enllà del gran Oscar Niemeyer hi ha una arquitectura sud-americana per descobrir. Villanueva es va enfrontar a un règim de dreta dictatorial per, tal com ell mateix deia, “projectar per a la Veneçuela del futur”. En la seva empresa de generar “la síntesi de les arts”, fins i tot implica Calder en un espaterrant auditori. El resultat és una universitat avançada al seu temps que mitjançant els diners de la indústria del petroli fa realitat un part de l’ideari del moviment internacional quan Europa no podia implementarlo perquè encara era en la precària postguerra.

L’exemple de Medellín
El recent premi City to City que el FAD ha atorgat a la ciutat de Medellín, a Colòmbia, i el seu projecte Medellín la más educada és un altre exemple de com des d’arrels socials i de progrés real s’està reformulant aquesta part del continent americà. Medellín la más educada ha estat un moviment que ha combatut les desigualtats socials i la violència per garantir una educació de qualitat per a tota la ciutadania. Aquests avenços s’han fet de manera paral•lela amb un ambiciós pla mestre d’infraestructures i mitjançant l’elaboració de programes relacionats amb la
cultura emprenedora, els pressupostos participatius i l’urbanisme social.
Lliçons que ens arriben d’ultramar i que ara, en plena crisi, ens poden donar pistes i convertir Sudamèrica, no en un reflex borrós del que passa aquí, sinó en una font d’inspiració per a nosaltres.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/primavera-d-arquitectures-(i-2).html