Tàrrega és coneguda per la seva fira de teatre. Avui, però, estic visitant l’escola Manuel de Pedrolo. Arran d’unes filtracions d’aigua van haver de fer unes reformes estructurals i van veure que el centre no complia amb el ràtio de metres quadrats per alumne. Nug Arquitectes, que estaven fent la reforma, van proposar fer un gimnàs i alhora espai polivalent, perquè fos un teatre.
Amadeu Santacana i Umberto Viotto, els dos membres de Nug Arquitectes, m’expliquen com es van trobar a mig projecte ambla sorpresa que podrien edificar un mòdul nou. També ens acompanya Joan Planes, director de l’escola. Malgrat Gisa era la promotora i qui finançava el projecte. Els de Nug tenen clar qui és el client: “En aquest cas, tot i que s’ha de complir amb els requeriments i reglamentacions de Gisa, el nostre client eren els professors i els alumnes, que gaudeixen dels resultats o els pateixen”.
Comencem amb l’edifici principal, en què s’ha fet una reforma. Es va decidir no utilitzar barracons per als alumnes, així que tota l’obra s’ha fet durant els dos darrers estius, per fases. En una es van adequar totes les instal·lacions tècniques, ascensors, sortides d’emergència, etcètera. En l’altra s’ha refet un passadís llarguíssim i angost. “Per nosaltres aquesta reforma del passadís ha estat fantàstica. Els alumnes van tornar al setembre i van quedar enlluernats, ara és una zona molt agradable”, comenta el director. En aquest cas, el que s’ha fet és obrir uns patis, deixar l’estructura de l’edifici vista i canviar el paviment. Lluny de grans obres, aquest és un projecte de petits gestos, coses tan senzilles com posar dobles vidres. “La idea era tocar el mínim però adequar-ho a normatives i necessitats”, diu l’Amadeu.
Quan entrem al nou mòdul visitem els vestidors. Hi ha una sorpresa, una paret de vidre translúcid. “Hi va haver molta discussió perquè sempre hi ha la por a la transparència, però creiem que el resultat val la pena:ambla llum que entra, l’espai, que és molt petit, respira”, diu Santacana. “A més hem reduït molt l’ús de la il·luminació artificial, i de nit fa de llanterna al patí”, aporta en Joan Planes. La por és mala consellera; de fet, veient el treball de Nug, principalment muntatges expositius, es veu que hi ha una constant per no caure en solucions per defecte.
En el gimnàs hi ha uns alumnes jugant a una variant indoor de l’hoquei sobre herba, Umberto ens mostra com alhora pot ser un teatre, amb possibilitat de espectacles a l’interior o que el públic estigui al pati. Tot plegat a partir d’una cortina, teló que fa de pell i fons i d’unes portes corredores que agafen l’amplitud de l’escenari. “Va ser un projecte de tenir molt clara l’estratègia i no capficar-se en detalls o acabats complicats. Estem parlant d’una obra de 700 euros el metre quadrat, no podíem fer el pijo”. I aquí entren coses que no es veuen, com ara un nou sistema d’evacuació d’aigües i tota la instal·lació elèctrica i informàtica. “Vam fer una separació d’aigües grises per si en el futur es poden reaprofitar”.
És la primera obra gran de Nug i, mentre me l’expliquen, veig l’entusiasme amb què s’han agafat el projecte que els ha portat a –contràriament a la dita donar gat per llebre a donar llebre per gat- fins i tot comprar ells una cistella de bàsquet perquè una de les façanes tingués sentit com a espai de joc. Hi ha, però, detalls constructius com un pla de doble cobertura, a la manera de Gaudí, que genera una claraboia i que evidencia una àmplia cultura arquitectònica.
Acabem la visita veient l’escala d’incendis que esquiva els pins del pati i la tanca de l’escola feta amb deployé per guanyar transparència. Ens acomiadem del director, que em confessa: “Amb més diners potser
Tindríem una escola més maca,però no més pràctica”. És com un segon origen, que diria en Pedrolo,diem de broma. Després parlo amb Viotto i Santacana dels projectes de l’estudi. Ara estan amb una reforma d’uns tallers d’artistes al conjunt industrial de La Escocesa,de la qual van guanyar el concurs. Amadeu m’ho explica: “Bàsicament, el que fem són uns forats, un nucli d’escales que comunica les plantes i que alhora visualitza una part de la història de l’edifici. És fer possible l’accés, a l’espai i a la memòria”. Pel que sento, recordo GordonMatta-Clark i em diuen que era una imatge de referència durant el projecte. Tanmateix, la seva aportació només és per a les dues naus d’ús públic i l’àmbit de les arts plàstiques, la resta és privat.
Una altra activitat clàssica dels estudis, presentar-se a concursos, el darrer per a un museu amb Federico Soriano, Actar Arquitectura i Manuel Bailo i Rosa Llull. Em pregunto com es pot treballar amb tanta gent. L’Umberto em contesta: “Evitem el consens, bàsicament anem sumant-nos a idees dels altres per aportar-hi coses, però no negociem, perquè sino el resultat és pobre, sense caràcter”.
Fotos de: Andres Flajszer
http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/passad--s-del-segon-origen.html