Arquitecte marca, factoria, star, vedette de l’arquitectura, excessiu, multinacional disfressat d’arquitecte. Aquests adjectius imolts altres per l’estil apareixen en qualsevol conversa sobre Frank O. Gerhy, Jean Nouvel, Zaha Hadid, Norman Foster, Rem Koolhaas, Herzog i De Meuron, Santiago Calatrava o Richard Rogers. Arquitectes i crítics d’arreu es planyen de la pèrdua de la identitat i acusen aquests professionals de ser la causa de tots els seus mals. Per tant, ja que era impossible escapar-me d’aquesta recança, he preferit posar-los d’entrada i poder, ara ja amb els deures morals fets, dedicar-me a descobrir l’arquitectura que s’amaga al darrere del llibre-caixa de tres volums Richard Rogers Complete Works (Phaidon). No vull caure en l’error de mirar-me el llibre d’un premi Pritzer amb prejudicis previsibles i normalment hipòcrites.
Diuen que si vols saber de quina fusta està fet un arquitecte has de mirar les seves primeres obres. Sovint hi ha errors tècnics però són declaracions d’intencions. Així que em miro amb calma el primer volum del llibre i em trobo ambcasetes fetes als anys 60 amig camí del refugi i la casa Farnsworth, de Mies van der Rohe. Cases amb materials senzills que mostren el que ara anomenem arquitectura bioclimàtica. Llavors, Rogers s’associa amb Renzo Piano i estrenen els 70 amb el Centre Georges Pompidou. Amb aquesta obra visualitzen un corrent emergent que després s’ha anomenat high tech. Potser cap altre com aquest edifici mostra la cara més interessant del high tech. Un projecte progressista, que utilitza l’arquitectura com a eina de canvi social, com a punta de llança d’una societat que després del Maig del 68 demanava alguna
cosa més que visitar un museu, perquè en el Pompidou la gent fa el museu. Alhora, el centre cultural va ser un laboratori amb què Rogers i Piano van experimentar amb materials i estructures, fent troballes que després van aplicar a d’altres edificis. El millor del Pompidou és que, malgrat la passió per la tècnica, no és un edifici fascinat d’ell mateix; aquí la tecnologia esta al servei d’una idea molt potent. El viatge per les seves obres es suggerent i mostra la història recent de l’arquitectura perquè Rogers, malgrat que té una tendència clara cap a la tecnologia, absorbeix altres inputs que marquen els temps. Les sevesnaus fabrils continuen sent exercicis excitants d’arquitectura industrial. De mica en mica, els projectes és fan faraònics, grans complexos comercials, gratacels, aeroports. El banc Lloyd’s de Londres continua impressionant, més de vint anys després. Per cert, és remarcable el projecte per a l’aeroport
de Heathrowdel 1989, precedent clar de la T4 de Barajas. També hi és present la tasca de Rogers com a urbanista. Com a assessor de l’Ajuntament de Londres ha estat, juntament
amb Ricky Burdett, un exemple d’urbanisme de qualitat, en què s’uneixen tradició i modernitat. Un model que va aprendre de Barcelona però que va projectar cap al futur. És aquest el millor Rogers del segon volum.

‘High tech’ global
Pel que fa a les edificacions, sorprenen els jutjats de Bordeus del 1992, amb una clara referència al món del vi. Potser la forma mana excessivament, però el resultat és un bonic homenatge enològic a la tradició local. Hem d’anar fins al 1996 per trobar una altra obra de la potència del Pompidou, el Millennium Dome. La carpa de circ conviu amb la idea de cúpula protectora de Buckminster Fuller. Aquí la tecnologia està al servei d’una idea i l’exhibició tècnica és part del projecte, sense ser-ne l’únic objectiu. El record a les utòpiques construccions futuristes dels anys 40 i 50, enllaça amb el Londres actual, amb els Jocs Olímpics del 2012 com a repte final. Rogers és, en bona part, generador de la construcció d’un Londres com a nova capital financera, cultural i social i és en aquesta ciutat on encaixa millor la seva obra, tret del Tòquio postindustrial.
Finalment, amb la febre per tenir la col·lecció de cromos dels arquitectes estrelles completa, Rogers té alguns projectes al nostre país amb resultats irregulars. L’Hotel Hesperia és un edifici abstret amb ell mateix aliè a l’entorn, d’un futurisme ranci. Caldrà veure com acaba el complex comercial de Les Arenes, tot i que s’intueix una vocació de generar espai públic de qualitat. En tot cas, per a aquells que els interessi conèixer l’arquitectura d’exhibició tecnològica, aquest és un llibre imprescindible perquè Rogers, juntament amb Norman Foster, mostren el millor i també
el pitjor del que dóna de si aquesta tendència.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/memories-d--una-estrella.html