Els barcelonins veuen l’Expo Saragossa 2008 amb cert escepticisme després del Fòrum 2004.
Tanmateix, i des del punt de vista arquitectònic, val a dir que viatjar fins a la capital de l’Aragó té força al·licients. La ciutat ha viscut un creixement important amb l’arribada de l’AVE i ha comptat amb alguns arquitectes de renom.

Quan s’arriba a l’estació Zaragoza-Delicias es pot veure una de les obres més recents de l’arquitecte Carles Ferrater. Malgrat alguns problemes de climatització i ús, l’obra ja situa el visitant en una Saragossa contemporània. Des de la mateixa estació es pot anar caminant fins al recinte de l’exposició internacional per una passarel·la per a vianants que porta fins a l’estació del telecadira. Fa una sensació estranya veure una instal·lació d’estació d’esquí enmig de la ciutat. Si se segueix caminant es topa amb l’anomenat Digital Wather Pavilion, una exhibició tecnològica del MIT.
Però ja el pont de Zaha Hadid crida l’atenció. És la primera construcció pública de la coneguda arquitecta iraniana al nostre país. Les formes futuristes són les protagonistes en un pont que recorda un finger d’aeroport. Dins del pont hi ha l’exposició Aigua, recurs únic. Es tracta d’una bona mostra del conjunt de l’Expo, dispositius expositius de darrera generació i un bon disseny d’espais al servei de discursos recurrents sobre el greu problema de l’aigua.
Passat el pont apareix una monumental peça de l’escultor Jaume Plensa i, al seu darrere, el Palau de Congressos de l’equip Nieto Sobejano Arquitectos. Un edifici amb vocació clàssica però de bona factura. Des d’aquí es pot anar a peu a la Torre del Agua, obra d’Enrique de Teresa. L’edifici pertany a la tendència arquitectònica postmoderna americana: edificis que siguin coses reconeixibles. Aquí n’hi ha un parell, aquest edifici gota d’aigua i el pavelló d’Aragó del despatx saragossà Olano i Mendo, que és ni més ni menys una cistelleta de fruita confitada. A la Torre del Agua hi guanya l’interior, sobretot pel muntatge de l’equip de Mona Kim, Olga Subirós, Todd Plamer i Simon Taylor. Espectacular la peça Splash, una instal•lació monumental i sonora que ofereix una de les experiències més potents de la mostra.

Gràcies a la pluja, el riu és a fregar del recinte com si també volgués ser protagonista. Dels pavellons estrangers destaca el de Bèlgica. Sota la poètica de Jean Fabre, disposa d’un oníric prat de molsa on es reprodueixen les pluges del país flamenc. Sota una cripta hi ha la instal·lació de Fabre L’home que escriu sobre l’aigua.Un pavelló deliciós sense perdre ni mica de rigor.
La pluja incessant goteja en un estany de pollancres de ceràmica davant d’una de les grans peces de l’Expo, el pavelló d’Espanya, de Patxi Mangado, un edifici que penja d’una estructura suportada per columnes.
Al seu costat, les places temàtiques; la primera és obra d’un tàndem dels estudis ADD(Manuel Bailo i Rosa Rull) i NUG (Amadeu Santacana i Humberto Viotto). Sembla que l’organització ha introduït canvis que desdibuixen el projecte. Malgrat tot, té un dels discursos expositius més creïbles, la gestió de les conques fluvials, més enllà dels límits geopolítics. Un pavelló que és un iglú de sal
Una altra plaça aborda el problema de la set. Tal com diu l’exposició de Martín de Azúa i Base, “tot té set”. L’embolcall del pavelló ha estat anomenat pel seu arquitecte Enric Ruiz-Geli iglú de sal. La idea és vaporitzar aigua salada sobre una cúpula irregular rematada per inflables.
Amb la calor l’aigua s’evaporarà i farà baixar la temperatura de l’interior, cosa que deixarà alhora una capa de sal. Tot plegat quan deixi de ploure, és clar. Arquitectura bioclimàtica, discurs des de la tecnologia, Ruiz-Geli ha aprofitat bé la cúpula per experimentar.
La sensació que queda és que amb un dia encara falta molt per veure. La frase que l’artista Javier Peñafiel ha col•locat sobre els pavellons autonòmics conclou: “La propietat de l’aigua no és transparent”.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/la-propietat-de-l--aigua.html