Un parell de llibres sobre Barcelona han arribat a les meves mans aquests dies. El primer és un recull de la proposta urbanística que un nombrós grup d’arquitectes va fer per al concurs de la remodelació de les Glòries. Es titula Altres Glòries i està editat per dpr-barcelona. El segon, Com i per a qui es dissenya la ciutat, del sociòleg Marc Trias Gibert, està editat per Icària. Tots dos aborden l’espai públic, la seva gestió i les metodologies de treball per generar canvis en aquest espai comú i el paper que la ciutadania té en aquests processos.

Altres Glòries intenta posar sobre paper el procés de creació col·lectiu que el grup format pels estudis Bosch.capdeferro Arquitectures, Josep Bunyesc, Francisco Cifuentes, Data AE, Harquitectes, Emiliano López Mónica Rivera Arquitectos, Núria Salvadó, David Sebastian, TEd’A, Unparelld’arquitectes i Vora, va fer per generar una proposta comuna per al concurs de reurbanització de la plaça de les Glòries. Xavier Trias havia promès als veïns del Clot que si era alcalde enfonsaria l’anella de les Glòries. Trias va utilitzar aquest conflicto com el de la remodelació de la Diagonal o el de Can Ricart per carregar contra el govern del PSC. Sempre he pensat que la demolició de l’andròmina de les Glòries va ser una oportunitat perduda per crear un espai innovador. Nova York o Chicago han sabut reconvertir les seves antigues vies del metro elevades en passejos verds, i la coberta de la caixa de la via del tren per Sants és un exemple del que dic, tot i que hi ha altres conflictes.

Demolir és la sortida fàcil i la més cara. Les obres actuals arrossegaran deutes milionaris durant anys. Fins i tot acceptant l’esfondrament de l’anella, hi ha alternatives al soterrament de la Gran Via. Tot depèn de què impulsa el projecte. Si es tracta de repensar el paper del cotxe dins la ciutat, la direcció és una. Si es tractava de treure l’andròmina però seguir prioritzant les Glòries com a autovia d’accés i sortida de la ciutat, la direcció és una altra, i és la que van triar l’aleshores regidor d’Urbanisme Antoni Vives i el seu equip.

La proposta que recull el llibre no és la que era previsible en un projecte convencional d’espai públic. Més que un projecte, es proposa un sistema per anar enverdint l’entorn de les Glòries. Com ells diuen, es tracta d’una planificació urbana pausada i evolutiva, en sintonia amb els reptes que ens ha deixat un model fallit de desenvolupament basat en el creixement com a paradigma. I el veïnat segueix al centre de l’equació, no com a argument de lluita partidista sinó com a element transformador de la seva pròpia realitat.

Per la seva banda, Marc Trias, amb el seu seguiment i anàlisi sociològica del procés de remodelació de la Marina del Port Vell, posa en evidència l’absent participació veïnal en el procés pels impediments, trampes i enganys que l’Ajuntament va cometre. La mutació d’un espai públic en un espai privat per a iots de luxe és paradigmàtica de com entenen el creixement urbà entitats com l’Entitat Autònoma del Port amb la complicitat d’empreses privades i la connivència dels partits, en aquest cas CiU i PP. La metodologia científica de l’estudi fa encara més punyent l’anàlisi. No és un pamflet tipus not in my bakcyard (NIMBY), és una exposició del fets descarnada i veraç. Llegim com els servidors públics toregen, menteixen als ciutadans i treballen per a interessos privats. La seguretat dels que amarren els seus iots descomunals, que veiem des del cantó de la tanca, està per sobre del dret dels ciutadans a gaudir de la seva ciutat.

Antoni Vives va estar quatre anys al capdavant d’Urbanisme, i té obertes algunes investigacions sobre la seva gestió que acabaran en judicis, però el mal que va fer a la ciutat va ser impedir que una altra Barcelona fos possible: al Paral·lel, a les Glòries, al Port Vell, a la Diagonal, a Barcelona Regional, etc. Recordem quan va anar a Londres a la London School of Economics a fer una conferència sobre el model Barcelona i després vam saber que havia pagat 50.000 € perquè ell i en Vicente Guallart poguessin lluir-se. Revelador.

La construcció de ciment es pot demolir, la construcció d’un model de ciutat costa més. Un model que ens ha portat a ser la ciutat de l’Estat amb els lloguers més alts, la que més població autòctona està perdent, la que té un greu problema de contaminació pels cotxes i els creuers. Esperem que sigui possible trobar una solució creativa per a aquest nus, que no és de ciment, però sí dur com una pedra.  

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/la-barcelona-que-no-va-poder-ser-.html