Fa una pila d’anys, al 1933, el japonés Junichiro Tanizaki escrivia una mena de manifest anomenat l’Elogi de l’ombra, (publicat en castellà per Ediciones Siruela) on contraposava l’estètica de sobrietat i clarobscurs japonesa amb la de brillantons i neons occidental. Potser Tanazaki no coneixia el Mediterrani. Si ho hagués fet hauria descobert una estètica de la senzillesa per tal, justament, d’aconseguir ombres. L’ombra és molt important en un entorn on una bona part de l’any el sol cau a plom i l’activitat humana ha de protegir-se d’ell. Abans del culte al bronzejat a partir dels anys 40 i 50, la gent temia al sol com a la pluja. I feia bé, el temps i la capa d’ozó ens han demostrat que s’ha d’anar amb compte amb l’astre rei. Òscar Tusquets va fer, també fa uns quans anys, una gradació qualitativa de l’ombra. La millor, deia Tusquets és l’ombra de l’arbre. És cert, sota l’ombra d’un garrofer entens als poetes grecs sense problemes i un carrer arbrat pot baixar la temperatura percebuda del vianant en gairebé cinc graus. Hi ha una llarga tradició en arquitectura per aconseguir ombra a les ribes del mediterrani: de la haima a la casbah, les medines, el l’entoldat, el “chamizo”, els umbracles, el cobert de tamarit, etc, etc.

Ara que ve l’estiu, apareixen un munt d’arquitectures efímeres destinades únicament a oferir ombra. Els “xiringuitos” de platja, les terrasses de bar (impulsades a més per la llei del tabac), els estris domèstics per estar-se a la platja, etc. Estem pendents de conèixer el projecte definitiu dels nous encants, tant de bo no perdi aquest caràcter efímer i espontani que tenen els vells. Una mostra infinita de la capacitat d’enginy que sense generar grans infraestructures  fan de la precarietat un valor. El mateix enginy que demostren els acampats a les places de tot el país, per generar espais d’ombra comunitaris. Resistents al vent però lleugers per força, a partir de material de rebuig i de moltes ganes.

Rafael de Cáceres i Xavier de Caceres Ainsa signen una projecte singular en aquesta línea de treball. Una coberta fotovoltaica a la Plaça de Catalunya de Figueres. Cobrir del sol i també de la pluja a les activitats més diverses, deixant l’espai diàfan perquè pugui ser adaptable a tot allò que la societat necessiti és un posicionament interessant. Lluny de tancar programes d’usos, l’arquitectura només posa les condicions perquè l’activitat urbana pugui ocupar l’espai. Formalment, podem trobar referents en l’arquitectura de la Glass House de Philip Johnson, però a escala urbana. És a dir, buidar la franja d’us, la franja humana amb la generació d’una gran finestra panoràmica. Deixant l’arquitectura al terra i sota d’ell (a Figueres amb un pàrquing) i per sobre del caps,  el cobert i la tecnologia solar.

Malgrat la construcció, a començament dels anys noranta, amb un aparcament soterrani i  dos coberts, la Plaça de Catalunya no havia assolit la qualitat urbana. Els dos coberts pensats pel comerç setmanal del mercat eren massa especialitzats. Ara el cobert és un extensió de la ciutat on el gruix de “l’arquitectura” elevada del terra deixa la superfície disponible per l’ús ciutadà. Alhora la coberta és un hort solar de generoses dimessions. És, de fet, un suport de plaques fotovoltaiques d’una superfície significativa (1.308 m2 de plaques) que generen energia i que,  mitjançant dispositius o interfase mòduls –xarxa, pot ser transvassada a les Companyes Elèctriques. El fet  que la superfície susceptible de ser coberta gaudeixi d’una orientació longitudinal a sud, facilita la rendibilitat i eficàcia de la proposta amb capacitat per generar 123 MWh /any.

L’activitat periòdica és dos vegades a la setmana: Mercat de fruites i verdures. El cobert porta sols un mes funcionant sense inauguració, per impediments electorals i ja s’han fet concerts, fira de llibre, mítings, etc; El projecte de futur pretén incorporar activitats: exposicions temporals a l’altell, cine i teatre al aire lliure, etc. L’equip de l’ajuntament resultant de les eleccions tenen l’agenda de propostes bastant atapeïda.

En realitat, el que han fet els Caceres no és molt diferent del que fan a les places, a els acampats o als carrers del Magreb amb els toldams de tela d’umbracle: simplement genera les condicions per a que la vida flueixi per generar allò que a la Grècia clàssica en deien Àgora. I qué no era això justament l’arquitectura, generar condicions propícies per l’activitat humana?

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/l--elogi-de-l--ombra.html