Ara que ja som a l’estiu, aquella conegudasentència de Mies Van der Rohe “menys és més” es fa força evident en platges, terrasses i places. Una multitud de petites arquitectures efímeres apareixen amb l’única intenció de generar una zona d’ombra. L’arquitectura de l’ombra és tan antiga com antic és l’acte savi de l’home que seu sota l’ombra d’un arbre per protegir-se dels rajos solars. I potser el Mediterrani és un dels llocs del món on aquesta tradició ha generat més art i literatura i alhora més recursos casolans, saviesa local i arquitectures vernaculars.

Aconseguir ombra a les ribes del Mediterrani ha generat infinitat de tipologies d’estructures: de la haima a la casba, les medines, el tendal, el chamizo o barraca, els umbracles, la cortina, el cobert de gelosies, l’ombrel·la, la persiana, etc. Totes aquestes arquitectures d’ombra tenen un únic propòsit: que la vida flueixi.

Les ombres casolanes

Tant si són de branques com de tela, l’objectiu sempre és facilitar que la vida pugui seguir el seu curs. Sota aquesta llum,la cova i la cabana ja no són aixoplucs tan sols del fred, sinó també del sol. Del tipi dels indis americans a les barques habitatge de Tailàndia, l’ombra és matèria imprescindible per a la vida. Òscar Tusquets explica en el seu llibre Más que discutible : “Els nostres avantpassats de qualsevol classe social feien l’impossible per protegirse del sol, tant perquè n’intuïen el perjudici per a la salut, que avui ha quedat demostrat pel coneixement del seu efecte sobre el càncer de pell, com per raons evidents de confort visual i tèrmic”.En aquest mateix llibre, Tusquets fa una gradació de qualitat d’ombra, i en primer lloc hi trobem l’ombra dels arbres. És normal, ja que les fulles mogudes per l’aire fan una ombra variable, fresca i viva. Després ve el cobert de branques o canyes, i els entramats de fulles de palmera, i el tendal tèxtil, i des d’aquí fins a arribar al sostre de construcció, que és una ombra opaca,total, morta. És a dir, que com més solidesa arquitectònica, menys qualitat ambiental, pel que fa a l’ombra.

L’ombra és un bé preuat i no només per descansar sinó també per poder desenvolupar l’activitat humana amb certa normalitat, com hem pogut veure a les places de les acampades dels indignats. Els carrers de bona part del món àrab s’omplen de vida amb els seus mercats plens d’olors i colors, però tot això no seria possible sense les cobertes vegetals que creen una zona segura, amb una baixada de més de 10 graus de temperatura. Les botigues han d’encendre els llums per il·luminar els seus productes en ple dia, però sense aquesta penombra seria impossible cap conversa, cap regateig, cap vida. Passa el mateix en els mercats setmanals de tants i tants pobles, els laberints de tendals i teles de rafal creen espais protegits del sol on el comerç és possible.

Aquests dies apareixen un munt d’arquitectures efímeres destinades únicament a oferir ombra. Una de les més notòries aquest any la trobem a les terrasses de bar, impulsades, a més, per la llei del tabac. La profusió de models o maneres de fer ombra és evident,i el model més habitual és el de pal central i amb una superfície quadrada o rodona que tot just cobreix un parell de taules, sovint patrocinat per alguna marca de beguda . En aquest cas, com en altres, no es tracta només d’ombra sinó de la demarcació d’un territori, d’un espai. Sota l’ombrel·la hi ha vida, gresca, refrescos i converses, a fora només hi ha el sol i la calor. I també d’un reclam publicitari: on veiem ombrel·les hi ha bars, potser el millor anunci per a tot establiment.

Tota aquesta arquitectura i disseny d’aixoplucs no tenen cap altra funció que acollir la vida. Molts no tenen excessives pretensions culturals i tanmateix són força significatius de la nostra cultura. Una conversa relaxada de sobretaula sota un cobert de tamarit, apurant el que queda d’un bon vi,resumeix molt bé el que els francesos en diuen la joie de vivre. I que no era això l’arquitectura, generar condicions propícies per a l’activitat humana?

Refugis de platja

Enlloc com a la platja l’ombra és tan preuada. Els estris domèstics per estar-se a la platja i els coberts dels xiringuitos no han evolucionat gaire en els últims anys, potser perquè ja acompleixen de manera eficaç la seva funció. Els més tradicionals i organitzats són els tendals que les famílies reserven d’any en any i on fins hi tot deixen lligades les cadires i gandules. Però les protagonistes indiscutibles son els ombrel·les i para-sols amb els pals clavats a la sorra. A les teles, les franges que sempre combinen blanc i blau o vermell o verd, tenen una raó de ser molt senzilla: intentar imitar la varietat d’ombra que produeix un arbre o una pèrgola.

La persiana sàvia

En l’arquitectura vernacular les persianes en finestres i balcons fan la funció de filtre solar i tèrmic. Ja siguin de làmines verdes, de fusta, de vímet o espart o de teixits diversos, la clau és que siguin enrotllables, amb corda o amb cinta, amb el rotllo vist o amagat a l’ampit. Els sistemes passius, que no necessiten un aparell mecànic, han estat sempre un eficaç sistema de climatització. El més comú és la ventilació creuada, que es tracta simplement de crear un corrent d’aire entre la façana que té sol amb alguna altra que estigui a l’ombra, obrint les finestres de totes dues. I òbviament, abaixar les persianes durant les hores de màxima insolació i apujar-les al capvespre.

Les ombres dissenyades

L’equilibri entre llum i penombra marca la qualitat ambiental d’un edifici.

L’arquitectura sempre ha tingut la llum com a material de treball. Però, potser perquè la historia oficial s’ha escrit des del nord d’Europa, l’ombra ha quedat a l’ombra, si em permeteu la reiteració. Un dels clàssic errors  de l’anomenada arquitectura internacional, nascuda del llegat de la Bauhaus, ha estat no comptar amb les particularitats climàtiques i solars del Sud. Però no sempre és així. El GATCPAC i els seus arquitectes van donar mostres de saviesa d’ombra amb diversos projectes,des dels mòduls de vacances fins a La Ricarda d’Antoni Bonet i la Casa de la Marina de Coderch. En tots aquests projectes l’ús de l’ombra com a generadora d’espais, de confort, és evident. La clau per a aquests edificis es crear espais intermedis entre dins i fora. Espais on corri l’aire però aixoplugats del sol. Si una casa d’estiu no té aquests espais, és una casa equivocada. Fins i tot Le Corbusier quan escull un lloc per al seu cabanon ho fa a l’ombra d’un garrofer centenari i al costat del xiringuito de dinars amb una esplèndida marquesina del que és annex. Així, l’aparent hermetisme del seu mòdul ascètic millora climàticament i crea un petit espai exterior, el just perquè l’arquitecte pogués treure la cadira a la millor ombra possible, la d’un arbre. Potser el garrofer va ser l’últim que va veure abans d’ofegar-se al mar just davant de la cabana, una última imatge d’ombra per a un arquitecte de la llum. De fet, un recurs clàssic és fer una extensió de la casa, com una marquesina, una pèrgola o simplement l’estructura d’un cobert, i posar-hi tela d’ombratge o tamarit.

La tela d’ombratge ha estat bàsica per poder cultivar l’horta sota el sol de l’estiu. Als camps de plàstic dels hivernacles de l’horta murciana els hi creix una pell interior fosca de ràfia negra per protegir els tomàquets, enciams, etc. de les altes temperatures. A la seva casa de Coutras (a 50 km de Bordeus), l’estudi d’arquitectes Lacaton&Vassal van demostrar que amb la combinació de la tecnologia d’hivernacles i umbracles agraris es podia fer un habitatge amb bones prestacions climàtiques i un cost molt reduït.

De fet, els umbracles acostumen a ser complements dels hivernacles, com el del Parc de la Ciutadella, dissenyat per Josep Fontseré el 1884. A sota, la penombra deixa viure plantes exòtiques d’entorns selvàtics reproduint una protecció solar que a la jungla donen la frondositat dels arbres. Són espaismàgics, com explica Jordi Puntí en un article de l’any2003:“Assegut entre palmeres tropicals i enormes bananers, els ulls s’acostumen a l’especial penombra de l’Umbracle i descobreixen mil formes i olors: els troncs que s’arquegen esperant el seu moment de llum, les fulles grans com orelles d’elefant, la brisa que passa per entre els barrots i mou les branques misteriosament. L’Umbracle sempre és fascinant, però, es clar, canvia segons l’estació de l’any. L’ombra de l’estiu, tigrada al matí i sensual al vespre,no té res a veure amb la llum lletosa que s’hi filtra un migdia d’hivern, que dóna a les plantes un aire d’experiment lunar”. Josep Fontseré sabia fer ombra perquè també es l’autor del Born, ara en plena reconstrucció.

Un umbracle urbà

Seguint aquest camí de crear una ombra habitable, útil, on la vida creix, Rafael de Cáceres, que coneix a fons el Born, i Xavier de Cáceres Ainsa han generat un gran cobert a la plaça de Catalunya de Figueres. Al sostre hi han posat una coberta fotovoltaica i als laterals unes làmines de fusta fan la funció de parasol. Protegir del sol i també de la pluja les activitats més diverses,deixant l’espai diàfan perquè pugui ser adaptable a tot el que la ciutat necessiti és un posicionament interessant, diria que inusual.

Sovint les places tenen un programa massa predefinit per l’arquitectura que les configura. Lluny de tancar programes d’usos, l’arquitectura només posa les condicions perquè l’activitat urbana pugui ocupar l’espai. Una estratègia similar a la que utilitzen Batlle i Roig al seu poliesportiu del Parc de la Ciutadella. Potser el plantejament és més radical a Figueres perquè també els requeriments de programa ho permeten.

Formalment, podem trobar referents en l’arquitectura de la Glass House de Philip Johnson, i de la Ville de Saboye de Le Corbusier. És a dir, buidar la franja d’ús, la franja humana,ambla generació d’una gran finestra panoràmica i aixecant la façana sobre pilars. Deixant l’arquitectura al terra i a sota (a Figueres amb un pàrquing) i per sobre del caps, el cobert i la tecnologia solar. El cobert actual substitueix un parell de marquesines anteriors, destinades al mercat setmanal que, probablement per una excessiva especialització, no havien aconseguit dinamitzar la plaça. Ara el cobert és una extensió de la ciutat en què el gruix de“l’arquitectura”elevada del terra deixa la superfície disponible a l’ús ciutadà. Alhora, la coberta és un hort solar de generoses dimensions (1.308m2 de plaques) que generen energia i que, mitjançant dispositius, pot ser transvasada a les companyies elèctriques. El fet que la superfície susceptible de ser coberta gaudeixi d’una orientació longitudinal a sud, facilita la rendibilitat i eficàcia de la proposta amb capacitat per generar 123MWh/any.

L’activitat periòdica és de dos vegades a la setmana: mercat de fruites i de verdures. El cobert fa només un mes que funciona, sense ser inaugurat, per impediments electorals, i ja s’hi han fet concerts, fira del llibre, mítings, etc. El projecte de futur pretén incorporar- hi activitats:exposicions temporals a l’altell, cine i teatre a l’aire lliure, etc. L’equip municipal té l’agenda de propostes força atapeïda

Les terrasses de la Rambla

Després d’un concurs fallit el 2007, els Amics, Veïns i Comerciants de les Rambles van començar una recerca per a un nou model de para-sol per a les terrasses del conegut passeig, conjuntament amb l’arquitecte Josep Maria Bilurbina i la regidoria del districte. La idea era trobar una ombrel·la unificada per a tot el passeig, amb aquesta fal·lera que tenim els catalans d’endreçar-ho tot. La veritat és que la Rambla potser necessita ser endreçada, però bàsicament el que cal és treure coses i no canviar-les, des dels quioscos dels ocellaires fins a les terrasses excessives. El resultat formal del para-sol en qüestió, en forma de vela, semblava molt desafortunat, i a banda de remetre’ns al disseny dels anys vuitanta, la seva funcionalitat és dubtosa. Veurem què diu el pròxim govern municipal.

Els nous Encants vells

Estem pendents de conèixer si el projecte definitiu dels nous Encants pateix algun canvi amb el nou govern municipal. El projecte previst, que s’aixecarà a l’anomenat Bosquet dels Encants, a la cruïlla de l’avinguda Meridiana i el carrer de Castillejos, tindrà una superfície total de 33.306 metres quadrats. El nou mercat mantindrà la sensació de compra a l’aire lliure amb la construcció d’una gran coberta triangular, de 24 metres d’altura mitjana, que s’estendrà fins als límits de les voreres dels carrers que envolten el solar i que es convertirà en un element urbà representatiu de la nova plaça. L’espectacular coberta projectada per l’estudi de Fermín Vázquez, b720, tindrà un sistema de làmines de vidre inclinades, l’acabat superior serà de zinc i a l’interior s’hi col·locaran panells d’acer inoxidable.

Els umbracles que vénen

Tres projectes en què l’ombra és la protagonista i que estan pendents d’execució.

a) Enric Ruiz-Geli va guanyar el concurs del nou aviari per al Zoo de Barcelona amb una proposta agosarada, com és habitual en ell. Un arbre gegantí faria de pal d’una enorme xarxa sota la qual viurien aus en un estat de més mobilitat que en les instal·lacions actuals.

b) RCR Aranda Pigem Vilalta arquitectes signen un projecte per al parc de la Nova Mar Bella amb un nou front marítim que té l’ombra com a motiu principal. L’umbracle es confia a una extensa pèrgola vegetal.

c) Bopbaa (Bohigas, Pla, Baquero arquitectes) signen la nova estació de Sant Andreu Comtal, que és també la porta al nou parc amb un gran umbracle com a nexe.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/l--arquitectura-de-l--ombra.html