_{Suplement Cultura (Avui, 5 de juliol 2008)}

Quan s’arriba a l’estació Zaragoza-Delicias ens trobem amb una de les obres més grans de l’arquitecte Carles Ferrater. Més que en una estació de tren, estem en un santuari, auster, grandiós, impersonal. Des de la mateixa estació neix una passarel•la de vianants on comencem a veure les siluetes dels edificis de l’Expo, així com alguns dels ponts que creuen l’Ebre. Destaca el Pont del Tercer Mil·lenni, una megaestructura de formigó d’aquelles que surten als documentals. Seguint la passarel·la podem anar fins al recinte expositiu, esquivant un absurd telecadira. El primer que ens trobem és el Digital Wather Pavilion, una exhibició de tecnologia del MIT (Massachusetts Institute of Technology).

La ruta dels grans arquitectes
Diuen que amb el pavelló pont de Zaha Hadid la ciutat ha entrat a la ruta dels grans arquitectes. Formes futuristes, marca de la casa, per a un pont que recorda un finger d’aeroport. Llàstima que resulti hermètic, que privi de l’experiència del pas del riu. En tot cas, fa una certa impressió transitar per la primera peça al nostre país de l’arquitecta iraniana. Creuant el riu ens trobem el Palau de Congressos de l’equip Nieto Sobejano. Els autors han utilitzat sistemes de peces prefabricades per poder-lo construir en el temps previst i, tanmateix, el resultat no se’n ressent, sinó que posa en evidencia la capacitat d’aquests sistemes. Des d’aquí podem anar a la Torre de l’Aigua, obra d’Enrique de Teresa, un petit gratacels en forma de gota d’aigua. La gran superfície de vidre sense distincions entre nord i sud, i els climatitzadors omnipresents fan que el referent de l’aigua sigui retòric, buit de sentit. Amés, l’estructura, força interessant, es veu reproduïda pels tancaments d’alumini i esdevé un simulacre. A l’interior hi trobem una bona exposició, “Agua para la vida”.
Des de la torre podem veure a l’altra banda del riu l’Hotel Hiberus. Un edifici bipolar de Martínez Lapeña i Elias Torres. Dues cares que gairebé son dos projectes, una de cara a l’estació i l’altra de cara al riu, sens dubte la més afortunada. Una de les grans peces és el pavelló d’Espanya de Patxi Mangado. Un edifici envoltat de columnes que fan la sensació d’un estany de pollancres de ceràmica. Tan sols se li pot retreure que no sigui clar el fet de penjar tot l’edifici d’una estructura suportada per les lleugeres columnes.
Del pavelló d’Aragó del despatx saragossà Olano iMendo, val més oblidar el referent kitsch de la cistelleta de fruita. A l’interior trobem, mig amagades, unes interessants obertures que mostren l’estructura i que esperem que en acabar l’Expo es mostrin al complet.
També podem fer un cop d’ull a les places temàtiques. La primera és obra d’un tàndem d’estudis ADD (Manuel Bailo i Rosa Rull) i NUG (Amadeu Santacana i Humberto Bohíto). És l’únic pavelló en què continent i con contingut formen un tot inseparable. De fet, els autors van guanyar el concurs de l’interior fent alhora el continent. Una altra plaça interessant ha estat descrita pel seu arquitecte, Enric Ruiz-Geli, com un iglú de sal. Sobre una cúpula geodèsica d’inflables es vaporitza aigua salada. Amb la calor, l’aigua s’evapora, i la cobreix d’una capa de sal. Això millora el comportament bioclimàtic de la peça i genera un discurs senzill però necessari. L’arquitectura futura serà sostenible o no serà.

Arquitectura espectacle?
Just davant hi ha una construcció feta d’adob destinada aONGs. L’entrada té una encertada marquesina feta de canyes, però el conjunt resulta fals, com de parc temàtic. I, finalment, una andròmina dedicada a les aigües extremes, una atracció de fira. Si pretén ser arquitectura espectacle, es mereix una bona xiulada. Abans de marxar podem seure per veure l’espectacle del riu, no tan sols l’apocalíptic iceberg, sinó el del mateix riu: n’han condicionat les vores i n’han fet un lloc molt agradable per passar el capvespre. Resumint, dispositius expositius d’última generació i bon disseny al servei de discursos recurrents sobre el greu problema de l’aigua. És evident que em deixo moltes coses. Els pavellons estrangers, per exemple. Un cap de setmana és imprescindible per fer-se una idea de conjunt. Això sí, us caldrà anar ben servits d’aigua abans d’entrar al recinte, perquè, potser per explicar-nos la manca del líquid element, l’aigua hi va a preu d’or.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/guia-de-la-expo-08-per-a-esceptics.html