No he entès mai que la gent compri flors tallades que saben que es podriran. Malgrat tot, una flor sempre alegra, i suposo que es una bona raó perquè existeixin. El cas és que sóc al nou centre de distribució Mercabarna Flor, amb el seu arquitecte, Willy Muller. “El mercat de la flor a Barcelona ha estat sempre en estructures que eren per a un altre ús. Aquest és el primer cop que té un mercat a mida. Per tant, hem fet un esforç per conèixer i entendre les seves necessitats”. Muller m’explica que aquest centre majorista són tres mercats en un: planta viva, flor tallada i complements. “Tots tres necessiten condicions gairebé contradictòries: fred per la flor, clima temperat per la planta i extrema seguretat antiincendis per als complements”. Hi ha un esforç arquitectònic per aplegar les tres parts en un sol element i alhora fer que l’edifici sigui visible en un entorn d’autovies. “El mercat és un espai públic i volíem fer una peça icònica, reconeixible”. Som a l’eix entre la plaça Cerdà i l’aeroport, amb un gran desenvolupament urbanístic i amb icones arquitectòniques de nova planta. “Havia de ser molt a prop de l’aeroport perquè la flor tallada viatja normalment amb avió, per escurçar el temps entre la recollida i la venda”.
Per unificar les parts, la coberta és una gran khaima feta de zinc que dibuixa unes geometries com sortides d’una visió del Google Earth sobre uns camps de conreus. L’interior té sofisticats sistemes ecoeficients. Per a les plantes vives han instal•lat un sol radiant amb uns serpentins subterranis amb aigua tèbia, que té un cost energètic baix. A l’estiu hi ha un sistema per produir humitat que, amb l’efecte denominat maresma, climatitza amb una despesa energètica raonable. La part de la flor tallada és la més industrialitzada, amb precambres i cambres per a cadamajorista. Sorprenentment,
és la part menys natural. Aquest sector te un alt cost energètic per produir una cadena de fred constant. Per compensar-ho, el sostre és una gran placa fotovoltaica de 3.000 metres quadrats. Com que al nostre país, incomprensiblement, no es pot consumir l’energia que genera un mateix,
fora dels habitatges aïllats, l’electricitat produïda es ven a la xarxa elèctrica per després comprar la que es necessita. L’edifici es completa amb oficines i un restaurant pensat no només per als compradors i venedors, sinó per a tothom que vulgui menjar veient aquest gran mercat vegetal.
Muller parla del sector de les plantes i flors decoratives amb el coneixement que suposa treballar en aquest projecte des de l’any 1999. Tanmateix, trobo paradoxal fer un edifici amb vocació sostenible per a un mercat que no ho és gens, ja que necessita transport en avió, una cadena de fred amb un alt cost energètic i conreus intensius.

Traficant d’informació
Willy Muller, que va formar part activa del grup Metàpolis i ara de l’IaaC, defensa la vigència dels plantejaments d’aquell moment: “Fa deu anys vam enunciar coses que vèiem que eren possibles i ara s’estan fent realitat”. El grup Metàpolis es va distingir per intentar visualitzar quina seria l’arquitectura a l’era digital: “La informació és part del nostre material de treball, trafiquem amb informació. Les generacions anteriors es feien poderoses a base d’acumular informació i retenir-
la. El millor era qui sabia moltes coses que tu no sabies. Avui qui té poder és precisament qui fa circular la informació que té i alhora rep augmentat aquest coneixement un cop ha circulat per la xarxa”.
Parla de Barcelona com a un laboratori de creativitat, però al mateix temps posa en dubte la seva
imatge: “És com les estrelles que ens semblen molt brillants però ja fan temps que s’han extingit. Barcelona viu de la llum que va generar en el passat. Hem deixat de produir cultura per ser només consumidors, és l’efecte Bilbao. Col•leccionem arquitectes estrella quan és una ciutat que no els necessita. El moment demana que la ciutat generi continguts, no arquitectes que ens venen iogurts caducats”.
Veient altres projectes de l’estudi Muller torno a trobar paradoxes amb edificis de sensibilitat ecològica per a projectes dubtosament sostenibles. A Sant Petersburg s’està projectant un complex turístic urbà, un mix entre hotel, centre de convencions, club esportiu, un aquaparc i unes oficines, tot plegat en 200.000 metres quadrats. A la República Dominicana està fent un centre de vacances d’alt estànding de grans dimensions. “És un indret verge, i l’estem fent amb una actitud no depredadora amb l’entorn, entenent que l’entorn és el principal patrimoni de la zona”. No sé pas
com s’ho faran per posar 60.000 persones enmig de la natura verge i no desforestar... Caldrà veure-ho.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/flors-sota-la-khaima.html