Em fascina la plaça de Lesseps, malgrat el maremàgnum d’obres, sempre s’hi pot circular, és un prodigi. Em miro aquest desgavell d’obres, tanques, asfalt i túnels des d’una tribuna privilegiada, la biblioteca Jaume Fuster. Som a dos passos de l’estudi del seu autor, Josep Llinàs, que arriba caminant. Els seus projectes, sense tenir una presència gaire evident, porten la marca d’autor. Hi ha una manera de fer que aplega obres com ara els habitatges del carrer del
Carme i el conjunt de Fort Pienc. Coetani de Martínez Lapeña i Elías Torres, mai se l’ha ubicat a cap grup o tendència. “Tinc la sensació que m’he colat, com si algú pogués descobrir que no sóc el que sóc”. Riu.
Mentre fem un cafè, al nostre costat, estudiants, jubilats i mares amb fills fan deures, llegeixen o conversen, compartint taules. “M’agrada la idea que sempre tinguis la presència d’una coberta comuna. És el que agrupa el fet col·lectiu d’estar llegint en grup”. A aquest arquitecte nascut a Castelló, se li coneixen tres grans referents: Jujol, Alejandro de la Sota i Coderch.
De Jujol va fer la rehabilitació del Teatre Metropol, “Jujol tenia la facultat de celebrar la vida i l’arquitectura amb cada detall, com Frank Gehry, però ell ho feia amb recursos limitats, cosa que encara és més difícil”.
Amb Alejandro de la Sota va establir amistat a partir de la rehabilitació conjunta de la seu del Govern Civil de Tarragona. “Primer pensava que era una obra molt continguda i que es devia a una renúncia, al sacrifici. Després vaig veure que convertia problemes seriosos en un joc”.
I quan parla de Coderch se li posa cara d’estudiant, com quan hi va treballar fa un munt d’anys. “Em va impressionar molt la seva capacitat arquitectònica”. De fet, tots tres hi són presents durant tota la conversa, com si els tingués en una mena de gabinet de consulta annex a l’estudi.

Pacifisme arquitectònic
Pep Llinàs carrega contra el que ell anomena l’artilleria arquitectònica i assenyala arquitectes com Nouvel com a militaristes. “En canvi, en les obres de De la Sota i de Coderch hi ha la voluntat expressa de desdramatitzar. Hi ha una renúncia a utilitzar l’artilleria que em sembla molt maca. No imposen l’arquitectura a l’usuari”. En els accessos Llinàs evita entrades grandiloqüents abaixant les alçades descentrant-les. “Estic fent un centre cultural a Vic i sense saber com, la porta gairebé ha desaparegut. Des de fora, entens que a dins hi passen coses però la porta no queda clara”. Un altre camp de batalla és l’arquitectura retòrica, referencial, de què fuig. “Hi ha molta arquitectura que s’assembla a si mateixa. Coderch feia servir materials tan populars que, en tenir-los tots en l’imaginari, desapareixien”. Em diu que Francis Bacon quan començava un quadre feia uns traços a l’atzar i a partir dels espais que creaven l’anava configurant. “A vegades el de menys és el problema, és tot el mecanisme que desplegues per solucionar-lo que et dóna eines formals per tirar endavant el projecte”.

Un ultralocal convençut
Llinàs diu sovint que fa l’arquitectura que fa perquè viu a Barcelona. Defensa que des del que és local, encara més, ultralocal, és poden generar obres d’interès universal, i altre cop en Jujol és un referent. Per això parlem una llarga estona de la nostra ciutat, una ciutat mentidera com diu Manel Delgado, però que ens té atrapats. Li pregunto per la zona Fòrum i comenta que ara la gent valora moltíssim la distància que hi ha fins al proper edifici. Això ha fet canviar els promotors, que necessiten espais buits al mig de torres altes. Qui mana és el mercat. Sense ser urbanista elabora una teoria: “La ciutat són els espais blancs que són la base sobre la qual s’escriu el negre de les cases. En els gratacels del Fòrum és a l’inrevés. El que té forma és el negre i la resta, el blanc sobrant no importa”.
Mentre passegem per les sales, ens trobem una parelleta fent manetes, amagats darrere d’una llibreria, amb la ciutat al davant. Com Llinàs, els usuaris no deixen d’explorar cada racó de l’edifici. “Vaig fer una casa i al cap d’un any de viure-hi els propietaris em van dir que encara anaven descobrint coses”. Quan marxo en miro la topografia del sostre, penso en els darrers projectes que he vist de Llinàs i si pot passar que les cobertes es facin reiteratives, però el
trànsit de Lessepsm’engoleix i recordo una frase seva: “Un edifici ha de ser pur abonyegament. Les pressions externes, les contaminacions, el deformen. El carrer que hi passa fregant, els cotxes, els edificis que l’envolten, el sol”

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/fent-manetes-entre-llibres.html