Em trobo a la planta més alta de la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Jordi Ludevid, degà del Coac. Fa cara de cansat. El dia anterior van lliurar la medalla d’or a Oriol Bohigas i a l’Ajuntament de Barcelona. Li pregunto el perquè del premi: “Barcelona és una ciutat única al món. L’arquitectura ha estat una política pública durant els darrers trenta anys i en Bohigas hi ha tingut molt a veure. Ara correm el perill de desprestigiar aquesta circumstància, les anàlisis reduccionistes enfronten arquitectura i societat. Si bé és cert que cal ajudar l’Ajuntament a continuar mantenint una línia de qualitat, perquè no es repeteixin certs errors comesos”.

Em pregunto com s’ho fan al Col·legi per representar arquitectes que omplen el nostre territori d’edificis purament lucratius i alhora defensar la bona arquitectura. “Al darrere de cada desastre hi ha un arquitecte, i per tant ens preocupa. Però també som captius d’un sistema econòmic que ens arrossega cap a la rendibilitat immediata. Com en tota professió, hi ha bons i mals professionals”. Cert però potser per la contundència de l’arquitectura en el paisatge humà, la seva qualitat és més necessària. “El problema és que socialment tampoc es valora, ni per part dels promotors, ni per part dels compradors, ni sovint per part de l’administració”.

Fa uns dies, un grup de joves arquitectes es manifestava davant del Coac per exigir millors condicions laborals als despatxos d’arquitectura. Sembla que hi ha una taylorització dels despatxos. “Estem fent xerrades als titulars dels estudis amb gent a sou perquè prenguin consciència que ja no són un despatx unipersonal, ni un taller familiar, sinó una empresa, i com a tal han de dotar la seva estructura de recursos per assegurar els drets dels seus treballadors”.

Sovint trobo a faltar l’opinió del Col·legi en temes de ciutat, de territori, etcètera, però alhora entenc la dificultat de parlar per boca de deu mil associats. Veig que li he donat la ruta de sortida. “Sovint aquesta reflexió s’ha traduït en el passat en inacció. Estem arribant a un moment en què caldrà defensar els valors culturals de l’arquitectura, no tant en operacions concretes en un lloc o un altre, sinó com a presa de posició general”. D’acord, però en l’àmbit general tampoc hem sentit la veu del Col•legi. “Nosaltres som aquí per defensar l’arquitectura. És obvi que és important la defensa patrimonial i els efectes socials, però sobretot cal que el que es faci sigui de qualitat arquitectònica. Ho dic perquè a vegades, arrossegats per temes socials o de patrimoni, podem oblidar l’arquitectura”.

S’ha relacionat arquitectura amb especulació, i el Coac no ha tingut una posició clara. Semblava que ja li anava bé perquè era feina per als seus associats i perquè eren ingressos en forma de visats. I ara arriba la crisi. “Aquesta casa ha estat, algunes èpoques, desconnectada de la societat. Quan va arribar la democràcia, els bons arquitectes van començar a tenir càrrecs importants i el Coac es va descapitalitzar intel•lectualment”. Suposo que tenir com a clients els promotors i constructors no ajuda a tenir bona premsa. “La societat els percep com a depredadors, i per tant a nosaltres com a còmplices. Cal millorar, i molt, els estàndards de la construcció i de la generació de paisatges construïts. Es consumeix més ciment que coneixement. Tanmateix, com deia Alejandro de la Sota “l’arquitecte és l’únic professional que dóna llebre per gat”.

Futur Museu de l’Arquitectura
Trec el tema d’un futur Museu de l’Arquitectura a Barcelona i Ludevid es mostra força contundent: “De fet, el Coac ja és un museu. Tenim la segona biblioteca més important d’Europa, amb cent vuitanta mil volums. Tenim gairebé dos milions de documents de la història de l’arquitectura. Abans que a ningú se li acudís de fer un museu, nosaltres ja en teníem un amb divuit seus a tot Catalunya”. Ara estem en un moment en què hi ha dos projectes museogràfics: el que va posar en marxa, de manera incerta, el ministeri de l’Habitatge, i el que encapçala l’Ajuntament amb el projecte Glòries, que sembla més seriós. “Apostem per Glòries i hem de trobar com encaixa la branca de l’arquitectura en el conjunt. No s’entendria un Museu del Disseny que inclogués l’arquitectura i que no comptés amb el Coac. S’han de sumar el FAD i el Coac. Són les dues úniques entitats que
constantment han apostat per la qualitat i pels joves. Ara surten molts reclamant protagonisme, però fins fa quatre dies estàvem sols”.

Un desig del rastre que vol deixar el seu mandat?: “Fer entendre que arquitectura és la construcció culta, no pas la destrucció del paisatge”. Penso que se li ha girat feina i baixo al carrer a lluitar amb els turistes per arribar a casa.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/es-consumeix-m--s-ciment-que-coneixement-.html