Això no és un llibre d’arquitectura, o millor dit, no només és un llibre d’arquitectura. Aquest llibre és un artefacte. Té mecanismes, ressorts i engranatges que modifiquen la nostra visió no només sobre l’obra d’Enric Miralles sinó sobre l’arquitectura contemporània en general. Alhora és una invitació a fer una Ruta Miralles i fer-ho sense dogmatisme a base d’estigmatisme conceptual. A David Bestué, artista plàstic amb una prolífica obra juntament amb Marc Vives, li agrada l’arquitectura, d’això no hi ha dubte i li agrada el treball d’Enric Miralles. Però ell no ens vol “vendre” Miralles sinó entendre’l i per això s’ha dedicat durant anys a deambular per les seves obres, amb la seva càmera fotogràfica però sense la necessitat de fer “la foto” sinó simplement, copsar amb fotos l’experiència d’estar allà, just en aquell moment.

El primer gest, que sembla una obvietat però implica un canvi radical, és visitar els edificis, les construccions, els equipaments anys més tard de la seva inauguració. Quan ja fa temps que els polítics i els fotògrafs no hi són, quan la vida ha fet seu l’espai, quan les usuaris han habitat ja els murs. Aquesta activitat intuïda però mai del tot definida durant el projecte deixa una empremta en el lloc. El frec a frec amb la realitat domèstica modifica, erosiona, muta l’arquitectura. Usos previstos o no previstos, de la degradació del material a l’ocupació de racons per persones sense sostres. Potser la peça més paradigmàtica és el bar del club de futbol La Teixonera en les antigues instal·lacions de tir a l’Arc dels Jocs Olímpics del 92. El testimoni de la cambrera que cada dia sorteja una de les bigues inclinades de Miralles és entranyable i alhora simptomàtic de com habitar l’arquitectura contemporània d’alta qualitat formal com la d’Enric Miralles, pot ser difícil i alhora suggerent.

Però, a més, Bestué no pot deixar de banda la seva visió d’artista i performer. La seva mirada sembla buscar escenaris, racons on podrien succeir les accions domèstiques però extraordinàries per a la lectura surreal i poètica del la quotidianitat que tenen David Bestué i Marc Vives. És a dir, aconsegueix arrancar imatges expressives més enllà del propi formalisme de Miralles.

Alhora és un diari personal on Bestué ens explica les sensacions, de com s’aproxima, com estableix derives a la manera dels situacionsites descobrint a vegades volent i altres de forma fortuïta els racons menys coneguts, potser menys fotogènics però alhora aquells que arrelen els edificis, el projectes en el seu entorn. El seu és un llibre personal sense dogmes, irònic a estones però tremendament respectuós amb el treball de l’arquitecte. De la seva lectura s’extreuen algunes certeses i moltes preguntes però sobretot ens reconcilia amb un llegat que potser de tant reverenciada i premiada pot semblar-nos distant, freda, arrogant. La fragilitat que mostren els treballs de Miralles, sobretot en el primera etapa amb Carme Pinós fa que la vida per elles no sigui fàcil. La seva és una arquitectura  subtil i complexa i no sempre s’adapta fàcilment al seu ús. És llavors quan l’empremta de l’activitat a la que està dedicada la peça, sigui una escola primària, un cementiri, una seu corporativa o un parc, modifica i enriqueix els gestos formals de Miralles. Potser per això l’autor diu que “el món li és advers”. Un centre cívic destinat a una penya “rociera” o les escombraries rodejant un centre de gimnàstica són proves d’aquesta difícil vida post-revistes del edificis.

Només una recança li ha quedat a l’autor i és no poder entrar en aquells edificis que no són públics. Tal com diu Bestué, hagués estat interessant veure els bricolatges domèstics dels seus habitants. Però al mateix temps, aquest impossibilitat d’entrar en contacte amb els usuaris el deixa amb un paper de voyeur que sospito no el molesta.

Però Bestué va trufant el seu real de referències tant de l’art com de l’arquitectura proposant relectures de Miralles al vincular-ho amb Gordon Matta-Clark o Botticelli. Llavors el seu diari és alhora una peça complexa, tal com deia un artefacte que alhora ens descodifica part del treball de Miralles i que alhora activa una certa curiositat sobre no només l’estat d’aquests projectes sinó molts altres. Bestué desperta una mena d’esperit dels anglesos del segle XVIII que recorrien Europa cercant la “saviesa” dels clàssics visitant la seva arquitectura en ruïnes. Les ruïnes contemporànies són menys evidents però com les gregues o romanes ens mostren la futilitat del que creiem inalterable, la petrea arquitectura.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/enric-miralles--de-derecha-a-izquierda--incluso-sin-gafas-.html