La fàbrica de ceràmica Cumella, a Granollers, aplega tres generacions de ceramistes: la ceràmica popular i artística dels predecessors i, ara, el treball de Toni Cumella, amb ceràmica per a arquitectura. El petit nucli industrial, dissenyat per en Cumella pare, respira les influències del Grup R, del qual formava part. Quan em passejo per les seves naus, veig que reuneix el llegat de les tres èpoques. Des del principi, en Toni Cumella va tenir clar que el seu client era l’arquitecte i va col·laborar en diverses obres de l’Estudi Per. “Jo existeixo gràcies als arquitectes, per als constructors no sóc rendible”. Lluny de les grans indústries ceràmiques però també del taller artesà, ha cercat un lloc que tingui la tècnica dels primers i la flexibilitat dels segons. “A mi no em surt dir «això no es pot fer», sinó «a veure fins on arribem»”. Exemples coneguts són la teulada policromàtica del Mercat de Santa Caterina i la façana ventilada del pavelló espanyol a Aichi,
d’Alejandro Zaera. Passejant entre rajoles, forns i cubells de material, veiem les teules de Vila Nurbs, d’Enric Ruiz-Geli. Artesania digital, dic, i en Cumella hi està d’acord: “Aquestes peces estan fetes una a una, amb el gest de Frederic Amat, però sobre uns motllos fets per control numèric”. Emtrobo amb unes peces enormes per a la façana dels jutjats de Terrassa disposades en dues estructures bessones. Una gran grua aixeca el forn sencer i mentre les unes s’assequen cou les altres. Entre el soroll del forn em diu que sempre s’ha negat a imitar altres materials: “El quem’importa és que no es perdi de vista el material original, per no caure en el kitsch”. L’altre neguit és no perdre el volum: “No vull limitar-me a estampar el pla de la rajola, no
vull renunciar a les tres dimensions”. Mentre les seves mans toquen sense parar els materials, les peces, les superfícies,m’explica que a ell l’interessa entrar als projectes des del principi: “El diàleg amb l’arquitecte enriqueix el resultat”. Aquest tracte directe li permet saltar-se l’intermediari i, per tant, tenir preus competitius. Treballa amb sèries petites, diríem que amb prototips seriats. Tanmateix, les minves són baixes i alhora de la construcció no produeix restes, perquè estan fetes a mida i baixen l’empremta ecològica de l’edifici.
Potser la clau la va trobar en una conversa amb Alejandro Zaera. L’arquitecte li deia que no trobava a Anglaterra una empresa que li fes unes peces, perquè només li feien el que tenien en catàleg. “Doncs jo no tinc catàleg, i emvaig adonar que per ami és més important tenir procediments que tenir catàleg”. Veient el desplegament tècnic entenc que aquí treballen més per desenvolupar sistemes que per tenir productes acabats. Com per exemple unes peces fetes per colada per a la Sagrada Família. Una barreja de la complexitat tècnica del colat que podria fer Roca i el detall i producció d’un artesà. “Llàstima que en Gaudí no hi sigui, perquè de ben
segur que li trauria més suc que la simple reproducció”.
Parlant amb Toni Cumella em trobo un artesà que coneix i gaudeix fent arquitectura, potser per això el Col·legi d’Arquitectes li va dedicar una exposició fa uns mesos. “Per a mi va ser molt enriquidor. Quan vaig haver de verbalitzar la meva trajectòria a en Manel Clot, que va fer de comissari, vaig ser conscient que faig coses sense adonar-me’n”. Exemples d’aquesta passió arquitectònica és la seva implicació en dos projectes de l’Expo 2008 de Saragossa. Ha col·laborat amb PatxiMangado, al Pavelló d’Espanya, on ha dissenyat unes teules verticals de terra cuita per cobrir un bosc de pilars. A vegades, com en aquest pavelló bosc de pollancres, li
toca cercar solucions constructives, trencant el perfil de l’artesà que repeteix una tècnica ben apresa però també la d’un industrial preocupat únicament per produir. També ha participat en el Palau de Congressos amb l’equip Nieto Sobejano, on s’ha utilitzat un prefabricat mixt entre la ceràmica i un formigó projectat amb fibra. Em diu que el proper repte és convèncer algun arquitecte que utilitzi ceràmica amb la junta oberta: “Els sistemes d’impermeabilització
són obligats, per tant per què no recobrem la junta com a element constructiu i estètic?”. Mentre
ens acomiadem em fa una confessió a cau d’orella: “La sort que he tingut és que la meva ceràmica s’ha aplicat a projectes bons”. Marxo pensant quina part del ceramista s’ha fet fabricant- empresari i quina part és encara artesà, i a quina d’elles es deu la seva franquesa.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/cer--mica-flexible.html