De fet, la societat industrial, l’economia de mercat i la idea del progrés com a creixement infinit també han mort. Estem en el crepuscle de l’era del petroli. I és simptomàtic que l’acte de defunció s’hagi signat en un centre d’art. Bé, específicament un centre on es volen aplegar ciència, art i tecnologia.

Dic que és important que sigui des de l’art des d’on es reclama un canvi perquè la societat del futur serà del coneixement o no serà. Estem en plena crisi, però una crisi triple. Tenim els polítics capficats en la crisi econòmica, però n’hi ha dues més, i pot ser més importants. Una crisi energètica (el combustibles fòssils tenen data de caducitat) i una crisi climàtica que si no fem alguna cosa radical i aviat canviarà la vida a la Terra tal com l’entenem. És a dir, al món li queden quatre dies mal contats. Hem fet tant el bèstia amb el planeta que la cosa pinta malament, molt malament.

Amb garantia de Jeremy Rifkin
Si qui diu això fos un guru new age podríem dubtar de la urgència, però si qui ho diu es Jeremy Rifkin, assessor d’institucions internacionals, governs i caps d’Estat, la cosa sembla seriosa. Davant d’aquest discurs cal, segons Rifkin, una tercera revolució industrial: “La primera revolució va ser la del vapor i el telègraf. Sempre hi ha una font d’energia que produeix un canvi i un mitjà de transmissió d’informació per comunicar aquest canvi. La segona revolució va ser la del petroli i el telèfon. I ara n’hi ha una en marxa que serà la d’internet, les energies renovables i l’hidrogen”.
La idea que internet sigui un model de distribució energètic com ho fem amb la informació neix del fet que “cada edifici de cada ciutat s’ha de convertir en una central elèctrica amb generadors d’energies renovables”. Rifkin proposa que cada bloc de pisos generi la seva energia i que pugui compartir la sobrant amb altres espais. Sembla una utopia, però si tenim en compte que els edificis produeixen la tercera part del CO2, potser la utopia serà de compliment obligat.

L’arquitectura ha mort; en un escenari d’energies crepusculars (les dels combustibles fòssils), neix amb preses i amb tots els dubtes que vulgueu, però crec que de manera inexorable, la bioarquitectura. Potser no serà l’arquitectura hightech amb sofisticats sistemes domòtics, potser serà un retorn als sistemes vernaculars de controlar el comportament bioclimàtic, o potser sí que tindrà sistemes intel·ligents. Sigui com sigui, qui proposi a partir d’ara un edifici de vidre que és captiu dels sistemes de climatització mecànics, està vivint en el passat.

Al 2020 hi ha el propòsit europeu de reduir un 20% de l’emissió de gasos hivernacle, millorar un 20% l’eficiència energètica i produir un 20% de l’energia de fonts renovables. Tenim les tecnologies per fer-ho possible. Per què no ho fem? “Cal un canvi de consciència, ja no podem parlar de geopolítica, sinó de biopolítica. El mal que fema qualsevol lloc del planeta ens el fem a nosaltres mateixos. Ens veurem obligats a treballar amb l’empatia. Tu i jo som germans de biosfera. El teu destí es el meu destí”, diu Rifkin. “La construcció és la principal causa del canvi climàtic. Hi ha cap arquitecte que encara no té clar que tenim una responsabilitat? –es pregunta Rifkin, però ell mateix respon–En un escenari d’energia no centralitzada, sinó distributiva, on cada edifici sigui receptor i emissor d’energia, la construcció pot ser una solució i no un problema”.

L’empatia és el tema del pròxim llibre de Rifkin, autor de L’economia de l’hidrogen, i em pregunto com serem capaços de fer realitat les seves teories, i si ho farem a temps. Veient els intents de l’Arts Santa Mònica, diria que ens queda molt per fer, primer en el mateix edifici (més enllà dels simulacres vistosos de l’equip Cloud-9), després per convèncer altres centres públics de seguir el seu camí. Ara bé, del que no hi ha dubte és que hem d’abaixar els fums de l’arquitectura i no només els de les xemeneies.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/cal-abaixar-els-fums.html