Suplement Cultura Avui (17 gener de 2008)

Sóc a Granollers, al CEIP Ferrer i Guàrdia. No hi ha nens per enlloc, estan de vacances. Ens obre la porta la directora. És estrany visitar una escola buida. Aquesta és una escola de premi, així ho han cregut els jurats de la IV Biennal d’Arquitectura delVallès i el dels premis del FAD. Recorrem el centre amb Jordi Badia, el seu autor i cap de l’estudi BAAS. “És insòlit que a una escola li donin un premi, perquè es treballa en condicionsmolt precàries”. El primer que sorprèn és que l’austeritat d’aquests centres sembla aquí escollida. Per exemple, el famós bloc de formigó, tan present en l’autoconstrucció, adquireix una qualitat plàstica per la seva col·locació en vertical. “Es una cita a l’arquitecte Paul Rudolph”. És constant l’ús d’elements estàndards, com ara les finestres típiques de nau industrial i la repetició en parelles d’un fluorescent rodó. “Té lògica fer servirelements seriats per abaratir costos, el que cal es utilitzar-los amb astúcia”.
Una estratègia diferent de d’altres projectes de l’estudi Bass: “Tenim una trajectòria d’acabats impecables, podríem dir fins i tot pijos. Hem anat canviant l’actitud i aquest és el primer projecte on es reflecteix”.

Apostar fort pel canvi
Alguna cosa està passant, no és casual que aquesta escola hagi estat reconeguda. Badia afirma que ell ha entès aquest canvi i que hi aposta fort. “El Guggenheim té un valor iconogràfic que a Bilbao li ha anat molt bé; però, si ara una ciutat es volgués significar, ho hauria de fer des d’una actitud diferent”. Tanmateix, no és pas nou, el projecte recull estratègies del passat:
“Teníem les referències de les escoles holandeses i daneses i les primeres de la nostra democràcia. Aquí a la vora, n’hi ha una d’Oriol Bohigas, de molta qualitat, que m’ha servit coma fil conductor”. Un d’aquests trets és l’escala d’accés que funciona coma atri i alhora com un espai de relació. La directora del centre ens diu que l’ús de l’escala ajuda en la dinàmica escolar. “No fem files al pati sinó que els alumnes van entrant per simateixos. Es barregen els diferents cursos. Cadascú puja amb qui vol, germans, amics, veïns, etcètera, i el recorregut ajuda a crear un clima per a l’estudi”. De fet, tot l’edifici està ple d’espais filtres, hi ha diversos porxos, marquesines, patis lucernaris que porten a patis més grans, aules amb petits vestíbuls, etcètera.

Qüestió d’estratègia
La clau de l’èxit del projecte està en l’estratègia: “Vam decidir no obligar els alumnes a fer un curs en barracons. Per això vam aprofitar el solar de l’antic pati per fer el mòdul on s’agrupen totes les aules. Un cop fet, vam enderrocar l’antiga escola i vam poder fer el menjador, el gimnàs i l’actual pati. Vam guanyar per aquesta estratègia, que va condicionar definitivament el projecte”. Segons Badia, aquest projecte n’ha contaminat d’altres de l’estudi: “L’arquitectura fa tard, però els dissenyadors industrials ja fa temps que han entès aquest canvi”. Potser és el que el dissenyador Martí Guixé expressa quan diu: “Jo no treballo amb materials, treballo amb idees”.
Malgrat tot, les condicions dels nostres centres d’ensenyament, peces estratègiques per al futur d’una societat, no són les millors. Catalunya és la comunitat autònoma que inverteix menys en ensenyament i això afecta tant la construcció de centres com la gestió. Després d’una època de grans escoles a l’inici de la democràcia, que van ser escenaris del canvi de règim arquitectònic, els pressupostos de GISA s’han ajustat tant que molts arquitectes renuncien a treballar-hi. I encara que sembli estrany, a les escoles de la Generalitat no hi ha pressupost per crear i gestionar la biblioteca: són els equips directius els que les organitzen de manera gairebé voluntària. “Ens va costar molt poder esgarrapar pressupost per fer una biblioteca, però vam estar d’acord amb la direcció que era bàsica. Està situada estratègicament al davant de l’entrada, perquè, quan passin els alumnes, vegin els llibres i els convidi a entrar”.
Som davant la porta: “És una zona degradada, i em va semblar oportú fer una peça reconeixible per millorar la percepció del barri que tenen els que hi viuen”. En marxar, emvolta pel cap una il·lustració que ens ha comentat la directora de l’escola, “un espai molt gran, immens, amb molta llum i en un racó un professor i un grup d’alumnes parlen fluixet, tots
amb ulleres de sol”. Una imatge als antípodes de la de les escoles que, com aquesta, donen carmanyoles als alumnes per portar l’esmorzar, evitar els residus dels embolcalls i esquivar la pastisseria industrial.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/--s-ins--lit-que-donin-un-premi-a-una-escola.html