Hi ha qui ha intentat nedar i guardar la roba, el manifest Otra política y otros valores para salir de la crisis, signat per personalitats del món cultural, és d'aquells gestos que per innocus, per tous, per oportunistes, no només no ajuden a resoldre conflictes sinó que reforcen els partits polítics en els seus plantejaments de curta volada, amb la vista posada només en les properes eleccions. Però en tot cas deixa en evidència a altres intel·lectuals, creadors i artistes que ni tan sols han sabut fer aquests tipus de gestos.

Podem seguir parlant de cultura com si no hagués passat res? Evidentment, per a tots aquells que tenen vincles professionals o afectius amb el Palau de la Música no deu ser fàcil, ni pels que visquin a Santa Coloma. Però, i la resta? No hauríem de sortir al carrer? No hauríem de tenir un paper actiu en la política? I no parlem de partits, que és evident que són estructures obsoletes i que generen corrupció, no com a excepció, com ens volen fer creure, sinó per sistema.

Potser podríem dir que toca fer art polític, cançó protesta, cinema documental, realisme literari..., però sospitem que amb els anys les institucions i els polítics han anat endurint la pell fins a tal punt que la crítica intel·lectual està integrada dins dels mecanismes de la mateixa institució. Ara, un museu pot fer una exposició dels que demanen la crema de museus sense despentinar-se. Ara, una cançó antisistema pot ser número 1 de vendes i un llibre demolidor contra la política pot ser presentat, sense rubor, per un càrrec públic. Qui no recorda el discurs punyent i encertat de Quim Monzó a Frankfurt, el 2007, i la cara de pòquer de les autoritats mentre deia allò de: "Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules comodí que, amb gran mestria -per quedar com a gent responsable-, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l'expedient".

Sembla ser que tant els manifestos com les crítiques culturals estan desactivades com a eines de regeneració política. Què ens queda? L'acció directe? La barricada? Les vagues? Una tancada a Montserrat? No tenim resposta, la veritat, però val la pena preguntar-s'ho.

Fem el que ens toca

Intentem ser positius, és a dir, volem encoratjar el sector intel·lectual, cultural, artístic, etcètera, a fer el que ens toca, estar a l'oposició dels governs per principi i per fer de contrapunt. Hem de ser una dissidència permanent, atenta i vigilant. Si no existeix l'oposició política, és imprescindible l'oposició intel·lectual i cultural, com ha estat al llarg de la història.

Que cadascú esculli la seva barricada, que cadascú esculli la seva estratègia, però no ens quedem de braços creuats. La por és mala consellera i potser tots plegats estem espantats perquè la dissidència pot fer que perdem les subvencions. Tenim els mitjans, tenim la capacitat, tenim el públic... Què més esperem? Aprofitem qualsevol ocasió per llançar un missatge de renovació política, però no aquest nyap que volen pactar els partits, sinó una renovació real. Democràcia participativa, llistes obertes, límit econòmic de les campanyes, capitalisme distributiu, limitació del poder dels aparells dels partits, i tantes altres coses que sabem que no són utopies sinó que funcionen a altres llocs. Nosaltres viatgem, veiem altres maneres de fer, nosaltres tenim contactes amb altres creadors, nosaltres tenim la capacitat de generar imatges, missatges, eslògans. Aprofitem-ho, quan recollim un premi, quan tinguem el públic al teatre, quan ens deixin escriure en un diari, quan presentem una gala, quan exposem la nostra obra, quan ens entrevistin, quan... Tal com estan retallant els pressupostos de cultura, tenim poc a perdre i molt a guanyar.

Una forma sense ànima

És clar, a aquestes alçades estareu pensant que tot plegat és inútil, que qui paga mana, que entre ells s'ho maneguen, que tots són iguals, que som uns esnobs, que total som quatre gats, uns somiadors. D'acord, i llavors, què fem? Ens asseiem a veure com desballesten el país i se'l reparteixen els corruptes? És fàcil, només hem d'acceptar que som un producte de supermercat i d'oferta. El sector cultural serà com un espantaocells, tindrà forma però no ànima. Vendrem els llibres a El Corte Inglés, exposarem els quadres a Diagonal Mar, els arquitectes construiran xalets per urbanitzacions i els músics compondran el fil musical dels dentistes. Per cert, els actors ho tindran més cru, no creiem que els deixin fer d'escultures vivents a les Rambles, que les places estan molt sol·licitades. I a sobre algú ens preguntarà: "On eres tu el 2009?". I no sabrem què respondre.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/on-eres-tu-el-2009-.html