Al CCCB de Barcelona s'exposa fins l'1 de maig l'exposició Després de la fi del món, comissariada per José Luís de Vicente, més endavant es podrà veure a Liverpool com a primera itinerància. És una exposició que planteja, a partir d'instal·lacions artístiques, escenaris de present i futur de la biosfera terrestre. Tant la visita física com la lectura del seu catàleg és més que recomanable, ja que l'acostament als temes com l'escalfament global o les crisis alimentàries, energètiques i sistèmiques, que han de venir es fa sense dogmatisme però sí amb rigor artístic.

Dic rigor artístic sabent que és un terme estrany, ja que originalment es parla de rigor científic. I és que altres maneres d'enfocar un tema tan complex com és el canvi climàtic em semblen imprescindibles per trobar altres solucions que ara per ara no tenim presents en les grans cimeres del medi ambient. A partir d'aquest punt citaré algunes coses que li vaig sentir dir a Federica Ravera. Federica és llicenciada en Ciències Ambientals per la Universitá degli Studi di Milano-Bicocca, i doctora en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat en l'àmbit de la cooperació internacional i el desenvolupament rural a la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) i l'altre dia la vaig escoltar en una conferència sobre mirades femenines al canvi climàtic a El Banc Expropiat del barri barceloní de Gràcia. En la seva xerrada es preguntava què és més significatiu respecte a prendre consciència del desglaç progressiu en els pols: la dada del gruix de gel (en típic dada científica obtingut per aguerrits glaciòlegs) o el so dels blocs de gel a l'anar caient a la mar ( com va fer l'artista Katie Paterson).

Em sembla que l'exposició del CCCB fa precisament això: canviar les preguntes o almenys canviar la manera de fer les preguntes. Vaig visitar l'exposició amb alumnes d'un postgrau en Artesanies Contemporànies de l'Escola Massana, on dono algunes classes, i al preguntar-los què els havia interessat més de l'exposició em van dir que les sensacions que havien tingut. Una exposició ha de ser just això: un espai on es viuen sensacions que d'altra manera no són possibles. La capacitat de "tocar" que té l'experiència mateixa, no la tenen les certeses quantificables. Potser el viatge a través de les infraestructures globals de la moda explorant els paisatges materials del desig que proposen Unknown Fields Division amb la seva instal·lació sobre un teixit d'or, amb vídeos, so i una peça escultòrica, és bona prova del poder immersiu de l'art.

Entre les instal·lacions hi ha uns intersticis en format d'assaig-instal·lació en cinc capítols del filòsof Timothy Morton (UK), pare de la dark ecology i del concepte de hiperobjetos. En un d'ells, es recrea la famosa sala d'espera de la sèrie Twin Peaks de David Lynch. En la sèrie, aquest espai és un símbol, una metàfora (com gairebé tot el que apareix en les pantalles de Lynch). En concret, la sala de sòl zigzaguejant i sofàs és un llimbs, un espai oníric que funciona com a connexió entre la lògia blanca i la lògia negra, entre futur i passat, entre realitat i psicopatia. També en l'exposició Després de la fi del món aquests espais són d'espera. Està per veure si esperem que es produeixi un canvi o simplement, la fi. Esgotats d'esperar la fi, deia el grup Il·legals.

Veig certs paral·lelismes entre fer una exposició sobre el canvi climàtic a partir d'instal·lacions artístiques i incorporar mirades "no científiques" d'anàlisi i de diagnòstic sobre aquest mateix tema. Totes dues intenten acostar-se al problema des de l'experiència, sense ignorar les dades, però posant el propi cos com interfície entre les preguntes i les possibles respostes. I en aquest procés empíric de la vivència és on sorgeixen veus que qüestionen paradigmes acceptats "acadèmicament". Un d'ells és el concepte Antropocè. Encunyat pel guanyador del premi Nobel de química Paul Crutzen, que considera que la influència del comportament humà sobre la Terra en les recents centúries ha estat significativa i ha constituït una nova era geològica. Certament, tal com comentava José Luís de Vicente, avui es fa difícil parlar de la divisió entre natural i artificial, ja que l'home ha provocat que tots els organismes vius estiguin sota un percentatge de partícules de CO2, per exemple, com mai abans ho havien estat. El CO2 arriba a nivells mai vistos des de fa 800.000 anys i depassa les 400 partícules per milió. Així que, d'alguna manera, l'home ha modificat artificialment el conjunt de la vida de la biosfera.

Tenint en compte la presència gairebé en exclusiva d'homes, blancs i occidentals en els panells de ponents de la majoria de fòrums internacionals que debaten sobre el medi ambient, sembla natural que el terme Antropocè hagi triomfat. Perquè la percepció és que el que fan els homes blancs d'Occident és el que fa la humanitat sencera, però no és així. Per exemple, països que representen el 80% de la població mundial només van ser responsables del 20% de les emissions des de 1751 a 2007. Els noms que els posem a les coses no són innocus, comporten lectures i mirades que sempre són parcials, orientades, tendencioses, etc. Així que Antropocè sembla respondre al clàssic esquema neoliberal de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. És a dir, els avantatges d'aquest ús extractiu de la Terra les gaudeixen uns pocs, però en el moment de buscar culpables, és la humanitat en el seu conjunt qui és la responsable. Frederica, en la seva xerrada, apuntava a altres noms, potser més precisos, per identificar quin és l'agent, el motiu, la raó d'aquesta modificació radical de les condicions de vida a la Terra.

Plantationoceno: aquest nom al·ludeix a les grans plantacions d'agricultura intensiva que són, en bona mesura, responsables de diversos factors del canvi climàtic. La desforestació massiva de zones selvàtiques (pulmons terrestres) per al cultiu, l'ús extractiu de l'aigua i els nutrients de la terra, la utilització de cultius transgènics que trenquen les cadenes biogenètiques de les llavors, les plagues d'insectes i fongs i l'ús de herbicides i insecticides tòxics, etc.

Capitaloceno és potser la més genèrica. Certament, al sistema del capitalisme extractiu se li pot atribuir la majoria dels mals mediambientals. És la idea del benefici i les plusvàlues decidides en despatxos la que provoca l'ús dels combustibles fòssils i la resta d'accions que modifiquen radicalment la nostra relació amb el medi ambient. En les petites comunitats indígenes on es fa efectiu l'anomenat socialisme tribal, l'explotació dels recursos sempre és sostenible, per pura necessitat. Federica comentava la relació de familiaritat que tenen en algunes zones rurals amb els seus arbres als quals se'ls consideren gairebé fills o parents.

En el seu últim manifest, Donna Haraway, professora emèrita d'Història de la Consciència i Estudis Feministes de la Universitat de Califòrnia, proposa un nom per a una nova era: el Chthuluceno, «un ara que ha estat, és, i encara ha d'arribar" . Donant-li la volta a les horribles criatures imaginades per Lovecraft en els seus mites del Cthulu, Haraway canvia la grafia CTH per chth, subvertint el terror al subterrani a través de l'anomenat a les forces chthónicas (chthnonic, en anglès, en grec, 'de la terra ') divinitats del món subterrani en la mitologia grega. Haraway proposa relacions multi-espècies per a una supervivència col·laborativa, on, com deia abans, les relacions de parentiu es prolonguin als éssers vius que depenen de nosaltres i dels que nosaltres depenem.

La vella reivindicació dels animalistes d'atorgar als éssers "no humans" un estatus i uns drets pot també aportar una nova mirada el problema. En un fòrum de debat sobre la ramaderia intensiva haurien les vaques tenir una veu? Timothy Morton, el filòsof dels espais d'espera de l'exposició del CCCB, anuncia: "El marxisme pot incloure als no-humans; ha d'incloure als no-humans ". Els seus principis del post-humanisme intenten bandejar l'especisme que ens fa sentir a la part alta de la cadena evolutiva i de valor sobre la resta dels sistemes vius. Per a això, ens parla dels hiperobjetos. Aquest terme inventat per Morton és una lectura més complexa, completa i dinàmica dels objectes. Contra la concepció estàtica que tenim de les coses, els hiperobjetos són els sistemes i els seus processos. No hi ha un objecte que "comenci" i "acabi" -per exemple, una papallona no és una papallona, ​​sinó el procés des que neix eruga fins que es mor. I és aquí, crec, on el materialisme positivista del terme Antropoceno no és capaç de donar respostes.

Els meus alumnes d'Artesanies Contemporànies mimen les matèries primeres amb què treballen, les trien acuradament, tracten que siguin de producció local o propera, estudien el seu comportament, aprenen pacientment les tècniques per treballar-les. Ells diuen que "escolten" el material. Tot per aconseguir fer amb elles un objecte natural i artificial al mateix temps, i amb aquests objectes intenten interpel·lar sobre els usos de consum. I això només és possible des de l'experiència personal, l'art i l'ofici. L'artesania mai surt d'una taula de reunions. Aquest és just l'acostament que ens proposa Natalie Jeremijenko en la seva instal·lació "Clinica de Salut Ambiental" dins de l'exposició "Després de la fi del món". La pràctica de Natalie Jeremijenko es desenvolupa en l'àmbit emergent del disseny socioecològic de sistemes -xDesign-, a través de la investigació participativa que aborda el repte del segle XXI per reimaginar la nostra relació col·lectiva amb els sistemes naturals. Una mirada femenina que em torna a portar a Federica Ravenna i el seu xerrada quan explicava com les dones del Pirineu estan canviant la manera de fer ramaderia, sense crits, sense pals, sense maltractament, amb un sistema que sorgeix de la presència corporal en el lloc i de moment, no responent a formulacions "tècniques", és a dir únicament "científiques".

Resumeixo: La lluita pel planeta serà artística, femenina, presencial i emocional o no serà.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/mes-enlla-de-l-antropoce.html