Llegeixo que el 43% dels barcelonins paguen més lloguer del que poden assumir. L'Observatori Metropolità de l'Habitatge constata l'augment de la població que destina més del 40% de la seva renda a l'habitatge.
Això suposa que, poc menys de la meitat dels que viuen a Barcelona, ​​inverteixen una gran part del que guanyen a pagar per tenir un sostre. Això explica que Barcelona hagi perdut població local. Més de 100 veïns deixen Ciutat Vella cada mes. La ciutat sempre ha estat un lloc d'acollida i ningú té més dret que ningú de viure-hi, però la pèrdua de veïns "autòctons" desdibuixa les xarxes veïnals, trenca complicitats, destrueix petites estructures de suport, amistat i veïnatge. És un fenomen que es produeix en altres ciutats amb "atractiu turístic". Aquí, a més, s'afegeix que tenim uns dels diferencials entre el sou mitjà i el preu del metre quadrat, ja sigui de lloguer i de venda, més desigual d'Europa. Totes les previsions apunten que l'expulsió de veïns de Barcelona seguirà i fins i tot anirà a més.
Però alhora, invertir tants diners en un sostre resta poder adquisitiu. És a dir, els habitants de Barcelona, ​​gasten menys en comprar coses, des de menjar a llibres, de viatges a roba, d'entrades del teatre a pasta de dents. La inversió en els anomenats "béns de consum" porta anys en una línia descendent. Aquesta falta de consum ho noten majoritàriament els comerços de proximitat. Les grans marques centrades en el fast food o el fast fashion, compensen aquestes perdudes amb el consum turístic. És en els barris on es nota més les dificultats de les botigues per tirar endavant.
No és sinó un altre símptoma del canvi de model econòmic que vivim, hem passat d'una economia productiva a una especulativa. Sense sortir del capitalisme, aquest, s'ha tornat encara més nociu, ja que no és capaç de generar una riquesa socialitzada, ni tan sols perquè la maquinària del consum segueixi rodant.
Per tant, lluitar contra els lloguers abusius, no només és socialment necessari sinó que és econòmicament desitjable. Altrament, el teixit comercial i industrial local es ressentirà enormement. Si a més tenim en compte, que la massa laboral, que pateix els preus especulatius per tenir un sostre, és la mateixa que es nodreix, majoritàriament, de la indústria i el comerç local, la tempesta perfecta està servida. Qualsevol govern que digui que vol millorar l'economia real, haurà de regular sí o sí, els lloguers. No és intervencionisme comunista, és capitalisme productiu. En aquest context, el treball de col·lectius com el Sindicat de llogaters de Barcelona, ​​és molt important. No només ens hi juguem la casa, ens hi juguem la ciutat.
http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/lloguers-destructors-de-ciutats.html