En primer lloc, l'anomalia que suposa tenir un munt de gent dormint a la plaça pública inquieta i molesta. Els polítics i els “opinadors” professionals s'han fet un fart de parlar que calia tornar a la normalitat. En el ple del Parlament precedit pels lamentables incidents de fa uns dies, es va dir que calia que fos del tot normal. Però, estem en un moment normal?

Brussel·les expedienta Espanya per no controlar els sous dels banquers. Una impugnació d'Alemanya retalla el 75% dels fons europeus per a la compra d'aliments a famílies sense recursos. El sou dels banquers va pujar un 36% l'any passat, segons el rànquing elaborat pel diari econòmic Financial Times. Més de dos milions d'espanyols passen fam cada dia. Els polítics governants a Catalunya i els seus aliats, el PP, estan actuant d'una manera antidemocràtica, duent a terme polítiques que no estaven explicitades en els seus programes electorals. El Banc d'Espanya opina que hi ha marge per una nova retallada en els sous dels funcionaris. La banca creu que la sortida de la crisi per a Espanya passa per l'empobriment. Fèlix Millet continua al carrer i el seu cas no té data de judici, els diners no han aparegut. El Congrés rebutja publicar la llista dels implicats en l'escàndol dels comptes suïssos. El PSOE i el PP tornen a rebutjar la dació en pagament en el ple del Congrés.

Totes aquestes frases no són pancartes dels anomenats “indignats”, són titulars extrets dels diaris de la darrera setmana. I de diaris d'un ampli ventall d'orientació política. Podem considerar que aquest és un panorama normal? Aquesta és potser la primera lliçó de la plaça. El que passa no és normal, no és inevitable i té uns responsables. Costa molt de dir qui ha traspassat les línies vermelles.

Una altra aportació interessant és que davant d'aquesta situació “anormal”, no cal resignar-se. Hom pot indignar-se, actuar i fer-ho en positiu. La capacitat d'organització de la plaça durant el mes d'acampada va ser extraordinària; el funcionament logístic de la intendència, eficaç. Alhora, el sistema per a la discussió i aprovació dels documents que han sortit de les acampades ha estat, malgrat la burleta reiterada dels tertulians televisius, exemplar, sobretot si la comparem amb processos semblants en el si dels partits polítics i d'institucions ortodoxes. La capacitat de mobilització ha quedat demostrada, un cop més, aquest diumenge.

Però potser el més interessant del que han aportat les places és la confirmació d'allò que ja sospitàvem: la societat civil pot funcionar al marge dels poders públics, sense el seu ajut i fins i tot enfrontant-s'hi. Ara que l'anomenada llei òmnibus està a punt de fer miques el Conca, cal tenir en compte aquesta capacitat. Que els polítics han desmuntat la major iniciativa civil d'aportació a les polítiques culturals? D'acord, sabíem que estàvem en un terreny difícil. Anem a un model mercantilista per contra d'un de recerca i coneixement. Perdrem subvencions? Sí, òbviament, en tot cas, només reclamem aquelles que són inversions per crear espais, plataformes, entorns. I deixem clar que qui necessita la cultura és el país. De fet, és la indústria més rendible que tenim, si apleguem la producció de totes les arts, el disseny, l'arquitectura i el seu efecte sobre altres sectors com el turisme i l'efecte crida a les nostres escoles i universitats. Per tant, no parlem mai més de subvencions sinó d'inversions. Però comencem a pensar en un nou model on l'administració no tingui el paper central que té ara. Deixem-los la cultura patrimonial i recuperem la cultura emergent. Ens mancaran recursos també, és clar, però mirem la plaça i seguim les seves línies, des de l'activisme és factible. Potser ha arribat el moment de parlar de cultura oficial amb artistes de prestigi local que treballen a sou i la cultura civil, que fa la seva, al marge de les institucions i que és la veritable avantguarda. Sempre ha estat així, però ara la distància s'ha fet oceànica.

I una última línia a seguir, sigui o no vermella. Ja res no serà igual a partir d'ara. Hi ha un abans i un després del 15-M i el 19-J, i en cultura també. Mai el col·lectiu no havia debatut tant i de forma tan horitzontal. Feia molt i molt de temps que els creadors de totes les disciplines no havien estat tan en contacte amb la realitat. Sigui quin sigui el govern que hi hagi, sigui quina sigui la llei que es proposi o la retallada que vingui, ara sabem, o potser seria millor dir, ara recordem, que som nosaltres la societat, qui és i fa la cultura. Aquestes són les nostres armes, que diuen els “indignats”.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/linies-vermelles.html