Em deia que "en els seus temps" les empreses feien coses, produïen productes, que ara ja no se sap que fan les empreses. Diners, li vaig respondre. Que ell estava en contra dels aranzels i creia en el lliure mercat però que això és un disbarat. ¿Què?, Li vaig dir. "Doncs això, aquest desgavell. Ara ja no hi ha valors de progrés, només a veure qui roba més ".

No entenia com la seva pròpia cobdícia (no se si la seva en particular, però si la de la seva generació) per obtenir marges de beneficis cada vegada més elevats va establir les bases de la deslocalització. Les condicions laborals aquí (en occident) es van posar massa correctes per ser rendibles, els mitjans de transport convenientment subvencionats van connectar el món i els avenços tecnològics van connectar als caps d'aquí i d'allà. Alhora, les subvencions a l'exportació van crear un mercat fictici generant paradigmes tal que en un mercat del Senegal és més barat comprar tomàquets holandesos que tomàquets locals. Però és que a més, el tomàquets holandesos, en realitat són de Múrcia.

El bon empresari no entenia que una vegada externalitzada la producció, el producte va deixar de ser important per ser-ho la marca i "el valor de la marca". Que com menys s'inverteix en la qualitat del producte i de la vida dels treballadors que la produeixen, més s'inverteix en publicitat i "valors afegits a la marca". El boom dels nostres amics publicistes s'ha pagat amb maquiladores a Sud-amèrica i en Àsia. La publicitat no és cool, és només part del mecanisme de descorporeïtzació de les empreses. I a sobre desgraba. No comprenia, que cada vegada que decidia no invertir els seus beneficis en R + D o en millores laborals i si en pagar sous més astronòmics als directius, estava allunyant el centre de les decisions empresarials de la realitat social.

Podria haver-li recordat que la llei d'alliberament de les rendes del capital i la lliure circulació del mateix acordada per Ronald Reagan i Margaret Thatcher va ser aplaudida per les CEOEs de tot el món "lliure". Que els estats van veure com els seus ingressos van disminuir dràsticament per no poder recollir impostos sobre el capital i per això van iniciar la sistemàtica privatització de serveis públics i van sobrecarregar la pressió fiscal de les rendes del treball.

Potser hauria d'haver fet esment dels seus "petits" negocis immobiliaris i de com fa només alguns anys, ell repetia com un mantra que "llogar és de rucs i que per una mica més generes patrimoni i que la pedra mai perd valor" i tots aquests llocs comuns que han fet que la crisi sigui al nostre país no només conjuntural sinó estrictament estructural, cultural i sistèmica. Que la liberalització de sòl i la febre del totxo, que va començar amb Miguel Boyer, va seguir amb Carlos Solchaga, va créixer exponencialment amb Rodrigo Rato i que no es va aturar amb Pedro Solbes va ser per a molts la panacea de la nostra economia.

Hauria haver explicat que d'aquella nit boja de Reagan-Thatcher a la bogeria de la borsa van passar no més de 10 anys i que un cop atorgat el poder als brokers en lloc dels caps de producció, l'economia especulativa ho va envair tot. Hauria degut deixar-li clar que d'enfonsar empreses a enfonsar economies de països hi ha un parell de gintònics. Podria haver-li explicat que ell i tots els que són com ell, mai li van demanar al banc que feia amb els diners que col·locaven en "fons d'inversió" i que amb aquests diners s'han fet coses com finançar guerres, especular sobre els aliments bàsics de gran part de món o descapitalitzar països sencers. Només demanaven més i més interès i més i més desgravacions fiscals.

Podria haver-li proclamat vehement que la profecia de Marx respecte al taylorisme per la qual la divisió del treball desqualificava progressivament al treballador i li feia perdre consciènca d'ell mateix, s'ha fet realitat amb el capital. Ningú sembla tenir el control complet del cicle del capital que passa per les seves mans i així s'ha aconseguit que ningú sàpiga exactament que passa amb ell i que ningú se senti massa responsable dels efectes que la seva part de la cadena provoca en altres.

Tot això li hauria d'haver dit, però no ho vaig fer perquè resulta que era el pare d'un bon amic i perquè, salvant les distàncies i des d'una posició molt menys benestant, el meu pare podria haver dit i fet una cosa molt semblant.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/la-crisi-no-existeix-son-els-pares.html