Darrerament, hem vist com l’humor ha tingut una revifada, els programes televisius com “Polonia” o “El Intermedio” i revistes humorístiques, des del històric “El Jueves” fins al novíssim “Mongolia” o el digital “El estafador”, tenen una presencia important en el dia a dia. Fins hi tot simulacres de diaris digitals en clau d’humor com “El Mundo Today” o “Romkambol” tenen audiències importants. I es que la seva lectura de realitat sembla molts cops més veraç, més objectiva, més real, que la les mitjans tradicionals o els informatius “seriosos”. Cas a part, mereix “Salvados” on progressivament, Jordi Evole ha anat portant a l’audiència des de l’humor a la critica social i al periodisme d’investigació.

Però, que passa quan l’humor interfereix a la vida real?. Vull dir, quan s’infiltra en una activitat “seriosa”. Aquí tenim un cas prou curiós, la participació a Eurovisió del personatge Chiquiliquatre. El que va començar sent una broma va acabar sent... una broma majúscula. La imatge d’un humorista ridiculitzant a la resta de cantants, en un festival que és caspós, però que compta amb seguidors, va provocar un terrabastall, alguna dimissió i no poques crítiques.

L’any 2012, l’humorista Jón Gnarr desplaçà a les sigles tradicionals amb una formació que es declarava obertament corrupta i assegurava que no compliria cap les seves promeses electorals. Va obtenir l’alcaldia de Reikiavik. Hores d’ara, segueix com a batlle de la ciutat i no sembla que ho faci pitjor que els politics professionals.

Aquests dies, Beppe Grillo ha trasbalsat el panorama polític italià amb uns resultats, tant sols menys sorprenents que el d’un altre candidat que fa riure, Sivio Berlusconi. Els tertulians s’han afanyat a desqualificar el primer i a dir que Berlusconi és quelcom més que un populista. Li exigeixen a Grillo que ara que ha obtingut una pila d’escons “baixi a la sorra política” i pacti. Volen que sigui un més, quan ell el que vol es desmuntar el sistema. Tot plegat, en defensa d’uns politics seriosos.

Però, és seriosa la política? La paraula prové del grec polis, que significa ciutat; la política és, etimològicament, tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups i es vincula al bé o amb l'interès general o del poble. Quina és ara la màxima preocupació dels politics? El bé comú, la ciutadania, l’interès general? Ni de bon tros. L’obtenció del poder, el manteniment d’aquest i la gestió dels fons públics semblen ocupar la major part de l’energia i temps dels partits politics. Des de lluites internes a corrupteles diverses, els propis polítics han esdevingut una de les màximes preocupacions dels ciutadans.  

Si ja ningú creu les promeses electorals, ningú es refia dels càrrecs públics, ningú confia en que treballin pel be comú, ningú creu les seves previsions econòmiques, ningú pren seriosament res del que diuen, que te de seriós la política?

Sempre hi haurà qui digui i potser amb raó, que son casos aïllats, que no tots son iguals i que sense partits estaríem en una dictadura o el que sembla encara pitjor, una anarquia. Però quan el cap de l’estat, el president del govern i el president del govern autonòmic estan implicats, d’una forma o un altre, en casos de corrupció, es fa difícil de defensar que, aquest sistema de democràcia representativa, amb una llei electoral injusta i uns sistemes de control sobre el capital i la corrupció clarament ineficients, siguin millor que alguna cosa nova.

No conec prou a Grillo per saber si pot proposar alguna cosa més que representar l’emprenyada general de la societat italiana. De moment ha proposat Dario Fo com a President de la República, de bon grat l'acceptaria, si jo fos italià. Prefereixo mil vegades aquests anti-sistemes, que opcions com les que per aquí estan guanyant els mateixos vots del descontent: UPyD, Ciutadants, Plataforma per Catalunya, etc. A Grecia, el cabreig de l’electorat va fer que aparegués Amanecer Dorado, que son tot menys humoristes, encara que les coses que diuen fan riure, ells fan més por que altra cosa.

És evident que Beppe Grillo s’emmarca en una tradició italiana d’humoristes mediàtics amb ínfules morals, com el cantant Adriano Celentano que al 1987, durant el seu programa "Fantastico", va convidar els telespectadors a apagar els seus televisors durant cinc minuts per la pau al món. Van petar varies subestacions per sobrecarrega. O com l’actriu porno Cicciolina que ara sembla que vol tornar a la política. És com si els italians no es prenguessin massa seriosament la política. Però, com ho haurien de fer, si la major part dels politics estan a sou de la màfia?  Si tenen una llei electoral més surrealista de la nostra, i mira que és difícil, com han de confiar en la democràcia?. Ara diuen que canviaran la llei electoral, però no per que sigui més representativa si no per impedir que Grillo guanyi més escons.

Sembla que no han entès que s’està acabant un cicle. La política representativa de votar cada quatre anys i callar la resta, s’ha acabat. La societat demana més control sobre el poder polític, més transparència, més participació. Potser creuen que tant sols és cosa de la crisi, no és així. L’irrupció de les xarxes socials i la democratització dels mitjans informatius ha modificat la manera en que la gent s’informa, s’organitza, opina i, si cal, protesta.

Els mitjans del nostre país es pregunten si tenim aquí algun Beppe Grillo, sembla que en tinguin ganes. Si sortís algú no trigarien ni migdia en arrancar-li la pell a tires. La pregunta que em ve al cap és: si els humoristes estan fent, en bona part, el que haurien de fer els periodistes, per que no deixar-los fer el que haurien de fer els polítics? És difícil que ho facin pitjor i almenys riurem més.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/l--humor-com-a-soluci---.html