De fet, l'adulcentrisme ja fa anys que domina el món, la política i l'economia, si es que hi ha cap diferència. És un derivat de l’utilitarisme i del productivisme extrem. Les úniques unitats socials que són importants són aquelles que poden produir i per tant generar plusvàlues. En realitat, sempre ha estat una mica així, durant segles els nens no comptaven com a éssers, fins que podien treballar al camp, comptant que la mortaldat infantil era molt alta. Al mateix temps, els vells també són desplaçats a la perifèria de la societat i es tracten més com una càrrega econòmica que com a membres de ple dret.

És cert que durant uns anys de bonança econòmica, el nens i els jubilats van semblar importants. En el cas dels nens eren tractats, com les mascotes, com a articles de luxe. Des de la roba que vestien als sistemes escolars més “progres” eren sempre opcions particulars i privades. Mai es va pensar en quin sistema d'ensenyament era el millor per a ells si no el que era possible pels adults. En el cas del avis, sobre tot en economies com les nord-americanes o les alemanyes, no eren importants per altra cosa que pels seus plans de pensions privats, base de l'economia especulativa que van activar els bancs i els fons d'inversions i que ens va portar al crack del 2008. A partir de llavors, han estat postergats a aspectes residuals (els parcs públics) o, altre vegada, com a fonts d'especulació (la gestió privada de les residències i de les guarderies).

Però centrem-nos en el nens. Des de l'inici de la crisi de la Covid-19, els nens han estat un destorb. No s'ha comptat, ni amb ells, ni amb les seves necessitats. Simplement, s'ha aplicat el mode teletreball a la seva educació. Malgrat els esforços les professors per a fer atractiva l'educació telemàtica, no deixa de ser l'aplicació d'un model productivista. Ningú els ha preguntat com estan portant el confinament. En les rodes de premsa, s'ha dedicat més temps a parlar de la situació dels animals de companyia que dels nens. Ells, a més, son asimptomàtics, per tant, son percebuts com a bombes químiques. Simplement s'han de quedar a casa, punt. Ni una alternativa, ni una solució temporal, ni una ajuda als seus pares ni a ells. Destorben la gestió, adulta, utilitarista, de la crisi així que fora. Ara, sembla que, amb mesures especials, es tornarà a treballar, però ells seguiran a casa, cap altra cosa s'ha posat sobre la taula. I això no treu que els pares, en la mesura de les seves capacitats i recursos, estiguin fent un esforç per a que aquesta situació sigui una oportunitat de crear espais i situacions interessants per als nens. Estem poc acostumats a conviure amb la infantesa. Els infants o bé estan a l'escola o bé a les activitats extraescolars o bé a l'esplai o bé abduïts per algun dispositiu d'entreteniment. Molts s'hauran sorprès de la presència dels nens, de la seva capacitat i de la seva energia, ara continguda. Segur que a moments molestos per l'enrenou i el caos però també fascinats amb la seva creativitat i capacitat d'adaptació.

Un altre mètode per a segregar-los, és agrupar-los a tots en un sol conjunt. El govern parla dels nens en general, des dels nadons als adolescents. Com si les seves necessitats, neguits, angoixes fossin les mateixes. L'única diferencia és si poden treballar o no. Un exemple del que dic és el permís especial als joves migrats no acompanyats per a treballar en el camp. La línia de tall han estat els 18 anys per qüestions legals. Indiferent és que molts d'ells hagin viscut i treballat més que els adults, malgrat siguin menors. Tampoc les seves necessitats són importants, són les necessitats del productors agroalimentaris les que cal cobrir. Un cop cobertes, tornaran a la seva situació irregular que els impedeix desenvolupar-se com a persones i membres (que ho són) de la nostra societat.

En el cas del confinament, no s'ha tractat de trobar solucions parcials a la situació dels nens. I encara ens estranyem que les famílies que tenen segona residència hagin fugit. És poc solidari, òbviament, i poc democràtic, són opcions privades que depenen dels recursos familiars. Però, algú els ha donat una opció per fer més suportable el tancament dels infants?

Jo no tinc les solucions i no cometré l'error de pensar que ho faria millor que qui ens governa, però estic convençut que els nens/nenes de més 7/8 anys, per exemple, són capaços d'entendre i d'obeir, millor que molts adults les mesures de seguretat, en termes de protecció i distancia social. Puc sortir amb el gos però no amb la filla d'onze anys? Hi ha espais que puguin gaudir a l'aire lliure els nens, ni que sigui per separat? Hi ha possibles monitors que els puguin recollir i dur-los al parc, en quantitats suficients per a mantenir la distància se seguretat? Hi ha maneres de dur-los a la muntanya per a sortides programades? Hi ha possibles horaris que puguin sortir en bicicleta, un mitjà que genera per si una distància social? De veritat que ho ignoro, però sospito que no s'han explorat cap d'aquestes opcions, ni cap altra. Simplement els nens no són a l'agenda. Avui mateix, 11 d'abril, el Ministre de Sanitat Salvador Illa, preguntat pel confinament infantil ha dit: "Res ens agradaria més que anunciar mesures més permissives en aquest sentit, però pensem que no és el moment", ha indicat Illa qui ha assegurat, però, que "quan sigui possible, es farà". “Permissives” és la paraula que crida l'atenció. Perquè els nens, es clar, necessiten el nostre permís per sortir al carrer. Necessiten el nostre permís per a tot. Perquè d'entrada, no els està permès fer res, a menys que els donem permís.

Potser els que tenim fills a casa ho veiem però, en general, no som gens conscients dels efectes del confinament en els nens. I si ho som, no hem fet res al respecte. Podem pensar que ara la prioritat són els malalts i la seva curació. El Ministre de Cultura, citant a Orson Welles, va dir que “primer va la vida i després la cultura”. El govern diu, cada dia i per passiva, que “primer va a vida i després els nens”.

Aquests dies de Setmana Santa són la prova que alguna cosa no va bé. No són dies d'escola, no són dies de treball. Es fa evident que el tancament no va només de no aplegar-se a l'escola. El confinament, per a ells, és un càstig, sense opció de rèplica i es deuen estar preguntant que han fet malament per merèixer-ho.

El pedagog italià Francesco Tonucci deia, fa uns anys, que en comptes de protegir els nens a casa perquè el carrer és insegur, hem de treure els nens al carrer perquè aquest torni a ser segur. La presència dels nens humanitza, alenteix la velocitat i genera espais de convivència. Fa uns dies li van fer una entrevista a l'Ara i deia que cal "escoltar les opinions dels nens, les seves pors i les seves propostes". Estic convençut de que si ho fessin trobaríem solucions inesperades.

Fa uns anys es van posar de moda els espais “lliures de nens”. A restaurants, sobretot, s'oferien espais de tranquil·litat sense el soroll i el tràfec dels infants. Ara, potser caldria crear uns espais lliures d'adults, on els nens poguessin gaudir de la vida sense la pressió economicista-productivista. Estic convençut  que a partir de certes edats serien capaços de gestionar l'espai públic de forma segura i responsable. Com sé que no es farà, demano, des d'ara, que quan això acabi ni pensem en tornar a la normalitat. Els nens necessitaran un període d'adaptació, d'esbarjo, de disbauxa, de bogeria col·lectiva. La normalitat la necessiten els mercats de valors, els nens necessiten la vida i aquesta desbordarà plans, estudis, qualificacions i protocols administratius.

Estem adquirint un deute amb els nens que no sé si serem capaços de pagar. Però caldrà intentar-ho si no volem una pandèmia d'adulcentrisme que, definitivament, desplaci als infants i a la gent gran, a una situació de ciutadans de segona i el preu serà la pèrdua de tot el que la imaginació i l'experiència ens poden oferir, que és molt.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/el-virus-adult.html