Però també hi ha d’altres com Magma Serveis Culturals, Manpower Group Solutions i Expertus amb els mateixos problemes.  Els  treballadors reclamen "la regularització dels contractes en frau de llei i el reconeixement del caràcter indefinit de les relacions laborals, la correcta adjudicació dels dies de vacances i el final del tracte discriminatori cap als anomenats 'reforços'". Pel que he sabut d’alguns dels afectats i sense entrar en detalls laborals, les seves condicions de treball disten molt de ser les correctes. Per fer-nos una idea, en la majora dels casos, el preu l’hora no arriba als 6 euros, que amb retenció es queda en 5.

He recordat el text de Nando Cruz a l’imprescindible llibre “Cultura en Tensió” publicat per Raig verd en col·laboració amb el portal Nativa.cat. En aquell text, Cruz intenta resituar la música, no com a objecte, sinó com a activitat. Parla de música, però crec que seria aplicable, amb matisos, a moltes d’altres expressions culturals i em prenc la llibertat de manllevar-li el discurs.  Com a objecte, objecte de consum, per ser més concrets, la cultura es valora estèticament o en funció de la seva efectivitat, per a ser consumida. Pel contrari, com a activitat, la cultura s’ha emmarcar en un context. És el context el que configura en gran part l’experiència estètica que tindrem al participar d’un esdeveniment cultural. Les condicions acústiques, geogràfiques, climàtiques, ambientals ho modifiquen tot. El tipus de públic, el seu nombre i el que hem pagat per a gaudir-ne també.

Ara be, també hi ha un context menys evident, però no per això menys important. En quines condicions laborals estan les persones que fan possible l’experiència cultural de la que participem. En els darrers anys, hi ha multitud d’iniciatives per fer-nos conscients de que hem de conèixer les condicions en que has estat fabricats, manufacturats, extrets, cultivats, etc. els productes que comprem.  Paral·lelament, en  l’àmbit cultural la mercantilització ha estat el dogma aquests darrers anys. Tant sols cal conèixer que l’orgue del Departament de Cultura que gestiona més diners és l’ICAC (Institut Català d’Indústries Culturals). La fal·lera per que els creadors esdevinguin emprenedors, empresaris, “fabricants de cultura”, és notable. El public llavors esdevé consumidor. Curiosament, però, pel que fa a les condicions laborals, les dels creadors i com veiem també les de les persones que fan rotllar les institucions culturals, no hi ha la mateixa consciencia social. Seguim pensant que ho fan per amor a l’art (permeteu-me aquest acudit fàcil).

Qui més, qui menys, intenta trobar invitacions, bonus, ofertes, rebaixes de darrera hora per internet per a poder gaudir d’una experiència cultural. És lògic, però ens preguntem quines son les condicions d’aquells que ens atenen? I si ho fem, on podem trobar aquesta informació?. Les peces de roba i els aliments estan etiquetats, malament però ho estan, tenim pistes del seu origen. Tanmateix,  a l’entrada del museu, teatre o auditori no tenim cap senyal que ens deixi entreveure qui i com s’organitzen aquests esdeveniments. Que han cobrat els actors, directors, acomodadors, il·luminadors, músics, creadors, muntadors? Com han estat seleccionats? Quins drets laborals tenen? Fan vacances? I ampliant el camp, que passa amb els escriptors, traductors, periodistes, il·lustradors, fotògrafs, maquetadors de les publicacions que llegim? Les preguntes serien infinites, tantes com expressions de la cultura hi ha i persones hi intervenen.

No voldria caure en el parany de descarregar tota la responsabilitat en l’usuari. Es fa massa sovint. Hem d’anar a súper com qui fa una investigació policial. Paguem uns impostos perquè els governs diversos, generin una legalitat prou justa per impedir que arribi a les nostres mans un producte nociu per a nosaltres. De la mateixa forma, també hauria d’impedir que sigui nociu per als qui el fabriquen o el conreen. Doncs el cas que ens ocupa encara és més greu, perquè son les pròpies institucions públiques les que contracten serveis externs que no respecten els drets laborals dels seus treballadors. No parlem d’un lloc remot, parlem d’aquí i d’ara.

Seguint amb el text de Nando Cruz, ell parla de l’espoliació del context, de com ha canviat radicalment el marc on s’esdevenen els concerts, de la presència de les marques comercials que patrocinen i alhora rendibilitzen l’activitat musical. I conclou “Els benefactors i salvadors de la cultura ens han imposat el seu context ideal per escoltar musica (aquí podríem dir: visitar una obra d’art, veure una peça de teatre, llegir un llibre, etc); un espai allunat del conflicte, allunyat de la vida”. Hi ha alguna cosa més allunyada del conflicte que el silenci d’un Museu? Potser que comencem a preguntar-nos si és un silenci massa autocomplaent.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/el-context-de-la-cultura.html