Aquests dies hem vist accions de tota mena en senyal d'oposició a la visita del pontífex Benet XVI. Les xarxes socials han anat plenes de cartells, bromes, convocatòries i articles que mostraven el rebuig a la visita. N'hi ha d'òbvies i d'altres de més singulars: des de pancartes amb el lema “Volem el papa pel litoral” fins a una convocatòria per fer-se petons al pas de la comitiva papal entre gais i lesbianes, passant per peces d'art, tires còmiques, textos irònics, manifestos i concerts.

L'ebullició de la cultura dissident ha fet recordar els dies previs a la invasió de l'Iraq. D'allò ja fa set anys. Al voltant del rebuig al Fòrum de les Cultures també es va generar un moviment de característiques semblants, tot i que més reduït. De tant en tant hem vist accions amb aquest caràcter crític però amb dosis d'humor i interès cultural contra el turisme, contra l'especulació urbanística (les de V de Vivienda, per exemple, són prou suggeridores) o contra l'Hotel Vela, entre altres exemples. Fa uns dies, una noia es passejava nua però amb burca per protestar contra la lapidació de la iraniana Sakineh Mohammadi Aixtiani.

Alguns menystenen aquests moviments i els encasellen en la cultura del no. S'ha de ser propositiu, diuen. “És una llàstima, perdre energia oposant-se a alguna cosa en comptes de fer propostes”, deia un capellà per la televisió aquests dies. Són tesis molt dels anys vuitanta. Ja ho recordeu: tot s'hi val, no pensis, fes, no critiquis i proposa, etcètera. Realment, els moviments emergents sembla que necessiten alguna cosa a la qual oposar-se per activar els seus mecanismes creatius i d'acció, però, de fet, no és això, el que als anys seixanta a Nord-amèrica es deien moviments contraculturals? El mateix nom ja demostrava una actitud antagònica, en aquell cas a l'American way of life i la guerra del Vietnam. Als anys noranta, amb l'excusa que calia proposar i que criticar era ranci, ens van voler fer combregar amb rodes de molí. L'anàlisi era demodé, i van repescar, sense dir-ho, aquella famosa frase de Franco: “Haga usted como yo, no se meta en política”. Amb la democràcia sembla que votant cada 4 anys ja n'hi ha prou, i que cal deixar la política per als polítics. Des de l'esquerra progre fins a la dreta més carca del país ens han fet creure que fer crítica és el mateix que criticar, i que l'anàlisi crítica i l'ofensa personal és el mateix. I no, no és el mateix.

Amb la caiguda del Mur de Berlín i la desaparició del bloc comunista, el consumisme va esdevenir la ideologia més estesa del planeta. És llavors que torna a aparèixer la dissidència. Tanmateix, els mecanismes del mercat han canviat molt des dels seixanta, i ara fins i tot l'art polític i l'art underground s'han establert com una categoria més del mercat. Només cal veure el tractament que els museus i galeries fan d'artistes com ara Barbara Kruger, Hans Haacke, Guerrilla Girls, Santiago Sierra, Banksi, Obey, etcètera. Les institucions públiques han incorporat en la seva programació, i sense ruboritzar-se, creadors que treballen sobre la crítica a aquestes mateixes entitats. Han endurit la pell i poden assumir qualsevol crítica. Al mateix temps, unes lleis cada cop més restrictives amb l'excusa del civisme han fet que l'acció s'hagi traslladat a la xarxa, tot i que no es renuncia al carrer.

Hem de dir que gràcies a aquests moviments el servilisme de la societat als polítics i als hotelers encara no ha esgotat el poc oxigen que queda lliure. Sembla clar que els que actualment vulguin fer contracultura han de triar les xarxes per difondre el que fan, i el carrer, per a accions efímeres i barates, per escapar-se d'un mercat àvid de carn fresca i d'uns estaments públics proclius a subvencionar la dissidència. Internet és seu, per ara.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/cultura-dissdent.html