És evident que vivim un moment difícil i hem de ser solidaris amb altres sectors que també estan patint, però alhora no ens podem quedar muts perquè amb el nostre silenci estarem acceptant una situació molt greu. No tant per la gent de la cultura, perquè a la fi nosaltres podrem marxar i just el nostre patrimoni, la nostra creativitat, talent i capacitat de pensament els portem sempre a sobre. És molt greu per al país, que patirà una autèntica desarticulació intel·lectual.

De fa molt de temps sabem que la cultura és un sector estratègic, els polítics ho diuen cada cop que poden. Tanmateix, quan arriben maldades la cultura rep el cop més fort. Així com en altres sectors s'està retallant un 10%, en cultura es parla d'entre un 20 i un 30%. I són talls fets abans d'haver pogut valorar quina tasca fa cada centre o institució. No s'ha entrat al detall, no s'han consensuat les mides, no s'han marcat línies estratègiques. Es retalla i punt. I no és tant els diners, que també, sinó el veure que la decisió és clarament política, estructural i no una qüestió purament conjuntural. Amb els fets demostren que continuen creient que vivim en una societat industrial, on la cultura és per a l'esbarjo de “la força del treball” i com a molt un producte d'atracció turística. Ja fa més de dues dècades que som en una societat del coneixement on la cultura, la informació i la recerca són la matèria primera amb què treballa l'estructura productiva. Hi ha la sospita que un cop acabi la situació crítica, perquè algun dia, tard o d'hora, s'acabarà, el govern no tornarà a augmentar els pressupostos, doncs “amb el que els donem ja van fent”.

Tanmateix, hi ha un altre aspecte preocupant, i és la cadena de transmissió de les tisores. Les grans estructures culturals estan traslladant als qui contracta o col·labora d'una forma indiscriminada retalls pressupostaris. Sembla lògic però no ho és. No podem justament imitar un comportament generalista i “pel broc gros” que ha fet el govern. No és el mateix retallar un 20% d'una exposició ben dotada que retallar un 20% d'una acció artística puntual feta ja habitualment sota mínims. No és el mateix haver de reduir programació que acomiadar personal. No és el mateix reduir l'art establert que l'art emergent. Una exposició menys de Picasso és una llàstima, una oportunitat menys de conèixer un nou creador és un error que no ens podem permetre. No és el mateix retallar el pressupost d'un teatre públic que el d'una sala alternativa. I no ho és perquè la precarietat d'aquestes iniciatives emergents, de risc, molts cops unipersonals, no poden retallar més sense desaparèixer. I un cop desapareix un d'aquests espais, programa o iniciativa, recuperar-lo és gairebé impossible.

Si en aquest país tanquessin tots els museus un mes sencer seria un daltabaix, però si tanquessin tots els espais alternatius de creació, producció i difusió de la cultura seria una catàstrofe irreversible. A un director de centre li podem exigir contenció, a un artista becat li hem d'exigir risc. És obvi però necessari dir que per sota d'un president de la Generalitat hi ha un conseller i per sota d'un conseller hi ha uns directors generals... i per sota d'ells uns directors d'àrees i de centres i de seccions, etcètera. Tots són responsables dels resultats finals que aquestes retallades tinguin. En algun punt s'ha de trencar la cadena dels retalls indiscriminats, en algun punt hi ha d'haver criteri de selecció. I aquest no pot ser protegir-se en valors segurs sinó apostar pel risc. Just ara és quan hem d'arriscar. Fixeu-vos en els economistes, sempre parlen de valors segurs, i on ens han portat? Nosaltres, des de la cultura, hem de ser motor d'un canvi de paradigma, de societat, de model. I això significa treballar de baix a dalt, i no pas al contrari.

D'altra banda, el llenguatge mercantilista de la cultura que utilitza el nou govern no té una relació directa amb la crisi econòmica sinó amb una manera d'entendre el país i la política. Amb el seu “ara toca l'economia”, aparquen tot allò que en realitat ni els interessa ara ni els ha interessat mai. Suprimir medi ambient no és només una mesura d'austeritat, és la constatació d'un cert negacionisme del canvi climàtic. Com si el planeta es pogués esperar que sortíssim de la crisi perquè no contaminem encara més l'aire que respirem, l'aigua que bevem i la terra que ens alimenta. I això val per tancar les gosseres municipals, permetre abocadors tòxics o desprotegir zones de parcs naturals. I evidentment val per retallar en cultura, que ja ara no assoleix ni el 2% dins del pressupost general de la Generalitat. És una obvietat, però convé recordar que no ha estat precisament la cultura la que ha provocat la crisi financera i econòmica. Parlem d'economia i inversions: quan més anem a l'extrem de la cadena que és a l'altra banda dels nuclis de decisió, de la cultura oficial, la fragilitat es fa més i més gran però alhora el valor estratègic també és major. Alguns exemples simples: si avui el Sónar intentés començar a existir seria impossible. La petita inversió per arrancar projectes suposa un risc minúscul respecte a l'enorme rendibilitat que el país en pot treure amb el temps

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/cultura-a-tisorades.html