A la meva filla, que ara te quatre anys, l’estem apropant a conceptes com demanar perdó. Al principi li costava molt. Després va veure que era una sortida fàcil, si no es fa amb sentiment, d’un embolic per una malifeta. Ara quan fa alguna trastada sonada, imagino que ni més ni menys que qualsevol altre nen de la seva edat, no tant sols ha de demanar perdó, ha d’anar a la “cadira de pensar”. Ha d’estar una estona, li costa molt, pensant en el que ha fet. Quan surt del “període de reflexió” i demana perdó, li preguntem perquè. La majoria del cops respon que demana perdó perquè allò que ha fet no ens ha agradat, no perquè cregui que està mal fet si no bàsicament perquè l’hem enxampat.
Aquest resum podria servir ben be per a molts politics, dirigents organismes internacionals, monarques, etc. Fa uns anys era inversemblant pensar en que un personatge públic demanés perdó. Recordo les vegades que li van demanar a la Margaret Thatcher, que demanés perdó per deixar morir una pila de miners en vaga de fam. Mai va fer-ho. No fa tant, al trio de les Azores li van demanar el mateix i llavors la cosa va canviar. Busch i Blair van arribar a demanar disculpes, després d’assegurar-se que això no tindria cap conseqüència legal. Aznar encara porta el rellotge a deshora.
Des de llavors, demanar disculpes s’ha vist com una sortida ràpida quan t’han enganxat pispant llaminadures. El Rei Juan Carles demanant disculpes per anar a caçar elefant en plena crisi nacional, potser es un dels casos més sonats. Si fos el pare del Rei, cosa que afortunadament és impossible, li obligaria anar a la cadira de pensar y després li preguntaria perquè ha de demanar disculpes. Ho fa perquè l’han enxampat?, per ser tant maldestre de trencar-se una cama en plena “cacera” nocturna amb la Corinna de marres? per ser tant vell i no aguantar la canya de la valquíria? Per matar un elefant? Per fer-ho mentre el seu país se’n va en orris?
Darrerament, el demanar perdó sembla que s’ha fet Trending Topic entre xoriços de tota mena. Fins ho tot alts càrrecs de l’OTAN i els EEEUU han reconegut i demanat les conseqüents disculpes, per envair Irak sense cap evidencia de la presencia d’armes de destrucció massiva. Aquests dies l’FMI ha demanat perdó per no calcular be l’efecte que tindria sobre el consum i el benestar de les societats del sud d’Europa les retallades. Fa uns dies, dos diputats de Madrid, després de ser enxampats jugant al Apalabrados, mentre s’aprovava la llei que permetrà la privatització de la sanitat a la seva comunitat, es van limitar a demanar disculpes per twitter. Els membres d'Unió, implicats al cas Pallerols han demanat disculpes, han tornat part dels diners i llestos. I així arreu, el govern Australià demana perdó per les massacres als indígenes, fa una pila d’anys; El govern japonès demana perdó pels crims de guerra a la Xina; el govern francès demana perdó a Argelia; Govern de Sèrbia demana perdó a Croàcia per les 1.700 morts en Vukovar; El govern militar d'Egipte demana perdó per les morts a Plaça Tahrir, etc etc. I tornant aquí: El Govern demana perdó als pensionistes per la pujada de l'IRPF; El president del Govern Balear, José Ramón Bauzá, ha demanat perdó a les associacions de discapacitats per "els retards en els impagaments".
En cap dels cas, aquestes disculpes suposen una veritable voluntat d’esmena i de no repetir l’error. Reprenc el fil de la meva filla. El que intentem, tant com podem, perquè com sabeu la tasca de pares no te fi, és que ella entengui l’error que ha comés i almenys intenti no tornar-lo a cometre. Les disculpes per la via ràpida, no l’eximeixen d’aquesta reflexió i l’obliga a ser curosa en el futur.
Aquesta segona part, en el cas de responsables públics, no existeix. Els EEUU i la CIA pot demanar disculpes per errors, delictes, complots, etc. comesos fa anys mentre està fent exactament el mateix en aquest moment. França demana disculpes a Argelia mentre sotmet als seus ciutadans a una marginació constant, el Rei demana disculpes mentre força l’ocultació de proves en el cas d’Undargarin.
Potser alguns pensaran que es millor demanar disculpes que no fer-ho. Hi ha casos fragants en que no se’n demanen, com en el cas dels morts a la guerra civil, com en el cas dels detinguts en diferents mobilitzacions ciutadanes en condicions dubtoses, com en el cas de la manca de sensibilitat de molts jutges en temes de violència de gènere o de desnonaments. Tanmateix, a mi no em sembla un pas endavant utilitzar el cinisme per desempallegar-se de les culpes i seguir fotent el xoriço, tant o més que abans.
Jo, com tots, immers encara que no vulguem, en una cultura impregnada de valors de la religió catòlica, accepto les disculpes, però al mateix temps exigeixo el pagament dels delictes, errors, pífies i trastades en el grau proporcional que sigui necessari. Que demani perdó, val, però que després dimiteixi, pagui, vagi a la gàrgola o sigui inhabilitat. I sobretot, que perdi la facultat de seguir fent de les seves. Si el FMI reconeix que es van equivocar en les seves previsions de l’efecte de les retallades que ha exigit a molts països, no pot ser que segueixi sent una entitat de referència per a futures mesures. Si Bankia reconeix que va mentir per sortir a borsa, no pot ser que segueixi obert com a entitat bancària. Que es rescabalin els diners però que sigui desmuntada de soca-rel. Si els diputats aprecien tant poc els seus ciutadans que, quan es parla d’un tema tant crucial com la sanitat, estan jugant amb els seus tablets (pagats entre tots, per cert) que dimiteixin a l’acte. Si un govern reconeix corrupció en el finançament de partits, no pot ser que no impulsi amb decisió una llei per a impedir que segueixi passant.
Capacitat de perdonar, tota, d’oblidar gens ni mica. Així que quan un càrrec públic, entitat financera, govern o organisme internacional demani perdó enviem-lo a la cadira de pensar, que entengui perquè demana disculpes y, com que ja son més grandets que la meva filla de quatre anys, paguin les seves malifetes.
http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/a-la-cadira-de-pensar-.html