Les cinquenes jornades Disseny per viure, comissariades per l'Òscar Guayabero, esdevenen aquest any una activitat paral·lela a l'exposició Emergència! Dissenys contra la COVID-19 i tenen com a objectiu visualitzar estratègies, maneres i recursos del disseny. Fer palès que el disseny pot contribuir a fer que el futur probable (aquell que sembla més factible que esdevingui) s'assembli el màxim possible al futur desitjable (aquell que aposta pel bé comú).
Aquí ells links per veure les jornades:
I aquesta es la crónica que va fer la revista El Núvol:
Sobre aquests temes i més es va parlar a les cinquenes jornades de “Disseny per viure”, comissariades per Òscar Guayabero i emeses la setmana passada des del canal de YouTube del Museu. Pel que fa a la primera xerrada, va comptar amb una ponència, la presentació d’un estudi i, finalment, una taula rodona d’experts en disseny. Elisabet Rosselló, fundadora de Postfuturear i consultora en estratègia i prospectiva va dur a terme la ponència “Futurs, Emergència, Agència i Dissenys” on va explicar la importància d’establir plans de xoc i relacionar-nos de manera més coherent amb el futur en temps d’emergències.
Segons ella, la pandemia ha provocat un canvi en la nostra percepció de com funciona el món, ja que ens hem adonat que “moltes coses que havíem percebut que havien d’haver estat el present, no han passat necessàriament”. De fet, aquest és el resultat últim de l’època d’emergència en la qual vivim i que ja fa anys que s’investiga des dels estudis de futur. Una època marcada pels canvis continus, dels quals en destaca el canvi climàtic i ara la pandèmia.
Fa 10 anys el disseny i els Estudis de Futur van començar a fusionar-se en nous camps d’estudis, com els Design Futures, que pretenien pensar o dissenyar el futur. El futur es pot entendre des del disseny especulatiu com una construcció social, fet que significa que imaginem el futur en funció del present que tenim. Així s’han d’entendre els tòpics i les imatges de futur que encara s’usen avui en dia i que fa un segle que es van idear: els robots, la colonització especial o les “smart cities”.
Aquestes narratives ens ajuden a pensar i definir el futur, però no ho són tot. Sovint, aquesta temporalitat s’ha concebut com un punt predefinit al qual s’ha d’arribar. D’aquí han sortit idees com la de progrés o evolució. Recentment, però, s’ha plantejat la necessitat de concebre el més enllà temporal de manera més amplia. “El futur és impossible de predir perquè el món és molt complex” i per tant cal treballar amb ell tot analitzant un horitzó de possibilitats i probabilitats.
Elisabet Rosselló va finalitzar la ponència amb una pregunta oberta: què vol dir dissenyar futur? La mirada transdisciplinària del disseny i les seves eines abundants poden ajudar a resoldre aquesta incògnita, però cal tenir sempre en compte que és impossible controlar absolutament el que passarà. Sempre hi haurà incerteses i per això cal interpretar el futur de manera estratègica i des de diferents perspectives i mètodes complementaris.
A continuació, Oscar Guayabero va presentar L’estudi “El disseny, de medi a mediadior”, impulsat per ESDESIGN, l’Escola Superior de Disseny de Barcelona. L’estudi pretenia analitzar aspectes entorn del disseny com el seu paper en la societat actual i, especialment, els seus possibles usos en la societat futura. Aquesta disciplina ha de treballar per tal d’aconseguir el temps més desitjable d’entre els possibles i, de fet, ja hi ha col·lectius que s’esforcen per això. Segons Guayabero, aquests són els que fan innovació social des de tota mena d’àmbits, intentant dissenyar nous escenaris més desitjables que l’actual.
La pandèmia ha accelerat molts processos que ja eren presents en el món i que ara s’han fet evidents. Per exemple, tradicionalment, en l’àmbit del consum, els productes s’elaboren pensant en un consumidor universal que a la pràctica només representa una minoria de la població mundial. Ara, en canvi, veiem com aquest paradigma canvia lentament per tornar-se més inclusiu. Com pot el disseny contribuir a això? Fins ara, no havia prestat l’atenció deguda a aquests nous escenaris; ara, en canvi, es fa necessari que contribueixi a pensar noves estratègies per tal d’impulsar aquests moviments o projectes emergents.
La conclusió de l’estudi és que “un altre disseny és possible perquè un altre món és imprescindible.”. Es tracta d’un fet que ja era evident abans de la pandèmia del Covid-19 i que ara s’ha fet encara més notable. Cal un altre model de món, perquè l’actual ens ha portat fins a aquest present poc desitjable i el disseny pot servir com a eina per pensar-lo.
El primer acte d’aquestes jornades de “Disseny per viure” va cloure amb una taula rodona amb els experts implicats en l’estudi: Mireia Gonzalez, directora del Programa en direcció i creació de marques de moda, Esther Rico, dissenyadora i economista, i Bernat Sanromà, director creatiu i consultor estratègic de marques. La crisi del Covid-19 ha posat de manifest els problemes de l’economia capitalista i ha accelerat fenòmens que demostren que l’antic paradigma està obsolet i que, de fet, ja feia temps que ho estava. De la mateixa manera, també ha accelerat l’ull crític del consumidor, a qui ja no satisfà el sistema econòmic mantingut fins ara. Resulta evident, doncs, que cal transformar el paradigma de producció i consum per adaptar-lo a les noves necessitats.
En aquest sentit, cal recordar que ja hi havia grups socials que treballaven per transformar l’economia des d’avall. Les noves generacions ja fa temps que demanen que les marques siguin més sostenibles, feministes i inclusives i això no ha fet més que accelerar-se durant la pandèmia. Les marques són actors socials i, per tant, el seu creixement ha d’estar vinculat al de la societat, però, no obstant això, sembla que els costa reaccionar i adaptar-se a les noves necessitats.
El que està clar, però, és que després de la crisi del Covid-19, la producció s’ha de reactivar i no ho pot fer cometent els mateixos errors que ens han portat fins aquí. “Ens trobem en una societat en trànsit”, tensada per una banda pel sistema econòmic tradicional, que intenta mantenir mentre pugui els seus models, i el sistema alternatiu que a poc a poc va sorgint en petits cercles per transformar l’economia. Es una crisi econòmica, per tant, que comporta també una crisi i una transformació de valors.
El canvi és imminent, però com es pot redirigir el futur probable cap a un futur desitjable? El disseny pot ser una de les claus per aconseguir-ho, però cal que s’impliqui en forma de connector i altaveu de les noves necessitats de la societat; ha de passar de ser un simple mitjà per a la producció a ser un mediador entre les empreses i la societat per tal d’obrir portes i debats al canvi que des de fa uns anys germina en els joves.
El disseny en temps d’emergència
El segon acte de les jornades “Dissenyant futurs en temps d’emergència” del Museu del Disseny de Barcelona es va emetre en streaming el 10 de desembre i va comptar amb una primera ponència per part d’Andreu Belsunces i David H. Falagán, seguida de la presentació de cinc projectes de l’exposició “Emergència!” i d’una petita taula rodona amb cadascun dels seus participants. L’acte va cloure amb la ponència de Pablo Martínez.
La primera ponència, “Port 0 – Ficcions insistents per una recerca en disseny post-humà” es va dur a terme a càrrec de Andreu Belsunces, sociòleg del disseny i la tecnologia, i David H. Falagán, doctor arquitecte i professor en el Departament de Teoria i història de l’arquitectura i tècniques de comunicació de la UPC. Port 0 és un equip de recerca en disseny crític i de futurs de l’escola Massana que des de fa dos anys treballa estudiant com la ficció especulativa, el disseny post-humà i les pràctiques col·laboratives poden col·laborar per contribuir a organitzar o dissenyar “les xarxes simbòliques i materials que estabilitzen tecnologies emergents”.
El futur es pot entendre com una producció constituïda des del present a partir de narracions que es tornen hegemòniques i que, finalment, es materialitzen. El futur, per tant, es projecta des de l’ara a través de representacions que invoquen futurs concrets a partir d’objectes físics o simbòlics. El transhumanisme pot ser un exemple d’aquestes narracions que fan futur. Però quins futurs estem invocant amb aquestes narracions? Des d’on s’invoquen?
Des de la modernitat, aquestes visions de futur s’estructuren des de les ciències i les tecnologies. Són imaginaris sociotècnics, per tant, que no només acceptem col·lectivament, sinó que s’estabilitzen i institucionalitzen pels governs i les empreses. El futur es torna un camp de lluita política que actualment sembla dominat pel capitalisme blanc occidental.
Però que el futur sigui una producció a partir d’imaginaris, significa que es pot dissenyar. Com deia Úrsula K. Le Guin, és essencial crear noves ficcions que ens permetin imaginar i obrir portes cap a altres futurs. Cal donar sortida a potències que existeixen avui dia, i per les quals encara no tenim paraules per tal de pensar i produir el futur desitjat i generar múltiples respostes a partir de la concreció d’un problema concret: cap a quin futur anem i que hi podem fer?
Un cop finalitzada la primera ponència, vam conèixer una sèrie de projectes i experiments de recerca produïts durant el confinament, tant per encàrrec d’empreses o institucions com per “moto propi”, de les quals més tard es va discutir en la taula rodona “Escenaris potCovid-19 i possibles futurs del disseny o disseny de futurs”.
El primer projecte va ser presentat per Míriam Ponsa, activista des de la creació, que va exposar la seva iniciativa de creació de mascaretes reutilitzables i bates en un moment d’extrema necessitat i alhora escassetat d’aquests productes. Va començar experimentant amb materials sovint poc utilitzats i combinant tècniques artesanals i modernes per, finalment, aconseguir un resultat que assegura un treball digne, sostenibilitat ambiental i producció de proximitat, tot mantenint l’autenticitat essencial del seu treball.
El projecte Car3D, presentat pel docent i doctor Oriol Ventura, investigador en disseny del Departament d’Innovació Unitat 3D4H de Sant Joan de Déu, també gira entorn del material sanitari que la pandèmia ha tornat indispensable. Es tracta d’un projecte que té com a objectiu dissenyar, desenvolupar i validar equips EPI, validats pels requisits de la UE, mitjançant el contacte entre productors i consumidors a través d’una plataforma web, on es pengen tots els dissenys, materials i centres productors.
Pep Trias, dissenyador industrial de l’estudi Morillas, va presentar Covidmakers, un projecte en forma d’organització sorgit arran de la pandèmia per fabricar elements de protecció personal, com mascaretes, pantalles de protecció, salva orelles o obre portes, per a personal sanitari mitjançant impressores 3D. A continuació, Aleix Artigal, fundador de l’estudi Família, va parlar de la campanya de comunicació “Jo, nosaltres, tothom”, encarregada de desenvolupar el sistema de senyalística postconfinament de Barcelona.
Finalment, Agustí Chico, director de Laboratoris Transversals d’Eurecat al Centre Tecnològic de Catalunya, va presentar el projecte de la mascareta Aleu a Eurecat, una mascareta reutilitzable amb filtres i de màxima protecció contra el Covid-19, dissenyada i fabricada a nivell local i elaborada amb impresores 3D.
La taula rodona posterior va evidenciar un seguit de característiques compartides entre aquests projectes, com el desdibuixament de l’autoria individual a favor de la multicreativitat o el treball col·laboratiu des d’equips transdisciplinaris. A més, tots coincideixen en el treball des de la proximitat local, tot i que en molts casos són projectes que s’han hagut de desenvolupar telemàticament. En definitiva, obres que, exposades en el Museu, poden contribuir a obrir una finestra cap a l’imaginari de futur dels dissenyadors, tot demostrant que hi ha un disseny vinculat al món sanitari que es fa especialment necessari en situacions d’emergència com l’actual.
El segon acte de les jornades d’enguany sobre disseny va cloure amb la ponència “Entre 2 metres i un kilòmetre d’aire” a càrrec de Pablo Martínez, urbanista de 300.000km/s, un estudi d’urbanisme i innovació urbana que explora els potencials de les dades massives i els nous paradigmes de computació en la cerca d’informació rellevant per millorar el diagnòstic territorial, el planejament urbà i la presa de decisions, amb l’objectiu d’impulsar la transversalització del coneixement i l’orientació de les polítiques públiques.
Des de l’estudi entenen la ciutat com un conjunt de distàncies que es poden visualitzar com una única substància que pot ser lleugera, però també densa i pesada. Durant el confinament, però, aquestes distàncies s’han reduït als dos metres de seguretat recomanats entre les persones i a un kilòmetre de radi, l’únic espai permès de recórrer en la segona fase del confinament.
Aquestes noves distàncies han fet evidents certs problemes urbans preexistents a la pandèmia, com les voreres estretes o la falta de farmàcies en radis d’un kilòmetre en molts entorns urbanitzats. No obstant això, també hi ha hagut aspectes positius, com la reducció dels nivells de contaminació. Amb el desconfinament, però, aquests nivells han tornat a augmentar fins a arribar a superar aquest mes de novembre els de l’any passat.
En conseqüència, resulta evident que quelcom falla estructuralment. L’estudi en qüestió conclou subratllant la necessitat de repensar l’organització urbana, tot posant el focus en dos objectius: per una banda, dessaturar la ciutat i, per l’altra banda, dissenyar una organització diferent que tingui en compte els problemes actuals per tal de construir una ciutat més sana i funcional. Ja no es tracta de repensar l’espai urbà per fer-lo més sostenible o equitatiu, sinó que ara està en joc la supervivència. Tal com sentència en Pablo Martínez, només resten dues alternatives: “O disseny o extinció”.
http://www.guayabero.net/catala/noticies/noticia/5enes-jornades-disseny-per-viure.html