Dediqui uns segons a triar de quin color és Barcelona. Ja el té?

Diuen que hi ha tants colors com persones, així que difícilment haurà arribat a la mateixa conclusió que el FAD: «Té el color de la sardina.» Per demostrar-ho, el Foment de les Arts Decoratives ha inaugurat una exposició en què l'obra de diferents artistes dóna suport a aquesta tesi. Amb tot, en tant que bressol de la modernitat i del bon disseny, el FAD no s'ha arriscat a perdre el seu habitual glamour i en el títol de la mostra ha utilitzat un eufemisme per referir-se al peix de la família dels clupeids.

BCN: peix de plata. A la recerca d'un color per a la ciutat estarà oberta fins al 8 d'abril i també té un vessant interactiu, ja que vol descobrir la identitat cromàtica de Barcelona mitjançant l'opinió de les persones que l'habiten.

El president del FAD, Juli Capella, admet que es tracta d'una exposició «difícil i arriscada». Potser per això en un primer contacte desconcerta i no s"entén si no es té clara la tesi que defensa. d'entrada, BCN: peix de plata se centra a recordar els grans tòpics ja existents sobre el color de Barcelona. En format audiovisual, es revisa la ciutat grisa pels fums dels transports i les indústries que durant anys es van aferrar a la porosa pedra de Montjuïc, amb què es van fer gran part de les edificacions de l'Eixample. Una grisor que a partir del 1986 amb el Barcelona posa"t guapa! es va començar a desterrar i que amb motiu dels Jocs Olímpics mutaria cap al blau en obrir-se la ciutat al mar i reivindicar la seva mediterraneïtat. La darrera teoria ja clàssica defensa que hi ha tants colors com persones i es representa amb un trencadís típic de Gaudí, d'un modernisme impossible d'eludir.

«Amb la intenció d'anar més enllà dels tòpics vam agafar aquests tres ingredients [el gris, el blau i el trencadís] i els vam passar per la coctelera. En realitat buscàvem un color, però ens va aparèixer un concepte: un peix de plata o, si voleu, una sardina.

És gris, blau, verd, canvia de color en funció de com li toca el sol i les escates recorden un trencadís», explica el comissari de l'exposició, Òscar Guayabero. La seva hipòtesi es concreta en format expositiu en les cinc grans àrees que comprèn el FAD (arquitectura, disseny gràfic, disseny industrial, joieria i moda) mirant «amb un ull els grans creadors de la ciutat i amb l'altre el futur». Així, obres de dissenyadors consagrats com Jean Nouvel, Òscar Tusquets i Lluís Clotet, Claret Serrahima, Toni Miró i Duch Claramunt es contraposen amb les visions de creadors emergents com Amadeu Santacana i Humerto Viotto, Cecilia Sörensen, Nyall O"Flynn i Marc Monzó. En format fotogràfic, de revista, de joia, de banc, carpeta i gandula, totes les peces reforcen la teoria de la ciutat asardinada.

Un cop exposada la seva tesi, la mostra instal·lada a la seu del FAD traspassa el gran interrogant al visitant: «De quin color és Barcelona?» Un programa informàtic de l'estudi de disseny barceloní La Mosca permet a l'espectador triar el to que s"ajusti més a la seva percepció de la ciutat. Entre les alternatives possibles no hi ha cap «color sardina», però Guayabero espera que, quan la suma de totes les seleccions individuals representi en un gran mosaic la visió cromàtica dels barcelonins sobre la seva pròpia ciutat, aquesta recordi vagament el peix en qüestió.

El FAD no persegueix amb BCN: peix de plata únicament l'experiment interactiu, també convida a la reflexió: «En alguns barris, l'Institut del Paisatge Urbà imposa restriccions en els colors dels edificis. Nosaltres estem en contra de les restriccions, però com que tampoc no volem molta disbauxa estem en una posició esquizofrènica. Amb tot, considerem que Barcelona és poruga en qüestió de color. Volem reivindicar una ciutat més colorista, que no vol dir més cridanera.»

Xavi Aguilar (El Punt, 10-03-2005)

http://www.guayabero.net/catala/expos/expo/barcelona-peix-de-plata.html